Escriptor. Els escenaris dels seus primers vint anys de vida són els carrers de Manresa i la casa on va viure al carrer Talamanca, amb vistes a la torre de
Santa Caterina, la Seu i Montserrat. Posteriorment es va instal·lar a Barcelona, però en la seva narrativa encara batega la Catalunya Central. Jaume Serra conta
en un llibre de relats que parteixen de la realitat històries com ara l’amistat que va entaular amb l’escriptor Salvador Espriu arran d’un projecte cinematogràfic
Salvador Espriu va pujar a Manresa una tarda de juny del 1967 per donar suport a Jaume Serra, fill de la capital bagenca nascut el 1946, en l’acte de presentació d’un curtmetratge que posava imatges al poema Inici de càntic en el temple. En el projecte d’aquell jove amb empenta que es volia obrir pas en el cinema també hi va participar el cantautor Raimon, qui en assabentar-se que l’escriptor assistiria a la trobada va exclamar, sorprès i molt expressiu: «però si no surt mai de sa puta casa!». Històries reals explicades al peu de la lletra com aquesta i altres en què l’anècdota és el trampolí d’enfilalls literaris i reflexius amarats de quotidianitat conformen el conjunt de vint-i-set relats de Mà a les fosques (Edicions de 1984), volum d’una narrativa molt personal que l’autor manresà Jaume Serra presenta avui (19.30 h, entrada lliure) al Centre Cultural el Casino de la seva ciutat natal en companyia del poeta Enric Casasses.

De què coneixia Espriu?
De res! La gosadia juvenil… M’agradava molt el poema i vaig fer com un videoclip, que en diríem avui en dia. Quan hi penso… segur que ara no m’hi atreviria. Però d’ençà d’aquella proposta vam entaular una certa amistat, potser vam tenir unes quinze o vint trobades. Feia poc que jo havia anat a viure a Barcelona, m’estava per la zona del passeig Maragall, a dos minuts d’on vivia Raimon. Quan era a la mili, Espriu m’escrivia i em deia que m’enviaria el que volgués, diners, conserves… però que no li demanés llibres perquè a la mili s’hi floreixen.
El relat de l’estada d’Espriu a Manresa s’explica en la narració «De ‘bolos’ per províncies», que dedica «A la colla d’Art Viu». Com recorda el poeta?
Jo admirava la seva poesia, però en conèixer-lo encara he admirat més la seva persona. Era un home d’un humor finíssim. La gent que té un sentiment tràgic de la vida necessita riure com necessita el pa de cada dia. És llàstima que no hagués gravat les converses que vam tenir, tot i que si ho hagués fet potser no haurien estat prou íntimes. Però conservo algunes cartes.
Què hi ha de cert i de ficció en els relats de «Mà a les fosques»?
Hi ha històries que les conto tal com van passar, i en altres la situació que vaig viure em serveix per desenvolupar-la a nivells de desmesura. No escric amb afany autobiogràfic sinó per reflexionar sobre la perplexitat que ens causa la vida, el dia a dia. Parlant de mi, parlo dels altres. Molts relats els vaig escriure fa vint-i-cinc anys, quan vaig passar la típica crisi dels quaranta.
Per què un títol tan enigmàtic?
M’agrada l’ambivalència i el joc. Per a mi, l’enjogassament és una crossa per anar per la vida, que és dramàtica. Sempre dono la imatge d’un paio panxacontent, banal, frívol, però no és una cuirassa per amagar-me sinó un bastó per caminar pels viaranys abruptes d’una societat sobre les virtuts de la qual, com la solidaritat, la caritat i la generositat, sóc escèptic.
Decebut?
No sóc practicant, però de petit em vaig creure el missatge evangèlic, i descobrir que el món és un campi qui pugui, la llei de la selva, em va sobtar.
El títol, dèiem…
En un dels relats explico que un home segueix una desconeguda, i s’endinsa en un portal fosc. Un dia, jo pujava les escales, totalment a les fosques, d’un edifici del carrer de les Piques de Manresa…
… perseguint una noia?
No, no, jo anava amb un talonari de loteria. No es veia res de res i pujava temptejant la barana… De cop vaig notar una mà a sobre la meva! Quin ensurt!
Renoi!
Era un pobre vell que baixava i no se’l sentia.
Hi ha narracions sense referents de temps ni d’espai, però també d’altres amb dades precises, com el robatori d’un crani al castell de Cardona i l’anada a la cartoixa d’Escaladei amb visita de la Guàrdia Civil inclosa?
Paleso l’estupefacció que em causen les situacions absurdes i paradoxals que em succeeixen. I les afronto amb humor, amb la lògica dels nens. Hi ha un acudit en què un nen diu al seu pare que no vol anar més a escola, i aquest li pregunta el motiu. El menut li contesta que el professor sap menys que ell perquè, diu, «tot m’ho pregunta a mi». És de lògica pura. Certament, la vida és plena de moments que ens superen. Jo anava als Hermanos, a La Salle, quan l’escola era als Esquilets. Un dia hi havia el germà Ambròs escrivint a la pissarra. Algú va fer un crit i el professor es va girar, recorrent l’aula amb una mirada panoràmica. Jo estava copiant i vaig aixecar la vista i l’Ambròs em va veure cara de culpable tot i que era plenament innocent. De la plantofada, em va fer caure a terra. Això és la perplexitat.
Els seus relats també palesen la reflexió que no cal buscar més del que hi ha.
Hi ha una cita de Rusiñol que podria il·lustrar això: «Els que cerquen la veritat mereixen el càstig de trobar-la».
La seva primera novel·la, «Nit de vetlla» (Edicions de 1984, 2009), tenia Manresa, sota el nom imaginari de Remansa, com a personatge destacat. Es va vendre bé a la ciutat?
Ni idea, crec que la resposta va ser la indiferència. Altra cosa m’hauria estranyat.
Per què?
Manresa és una ciutat paradigmàtica dels catalans: derrotista. És aquella actituds dels culers quan es perden tres partits, el fet de posar en dubte que algú valgui la pena. Aquest negativisme blau-grana és molt català i també és molt manresà.
Què prepara ara?
Estic enllestint més relats com aquests, tinc moltes idees. Espero tenir-ho escrit aquest mateix any.