Font: Diari Ara
El problema de Spinoza és la novel•la més recent del psiquiatre i psicoterapeuta Irvin D. Yalom (Washington, 1931). Usant tot el seu bagatge professional, Yalom ha confegit una ficció empeltada d’assaig filosòfic, d’especulació històrica i d’estudi mèdic. Partint d’una estructura senzilla però eficaç, clarament especular, proposa dos plans narratius protagonitzats per dos homes d’idees i caràcter completament oposats: el pensador jueu Baruch Spinoza, un dels pares del racionalisme humanista, que va viure a l’Holanda del segle XVII i que va propugnar la tolerància, la justícia i la llibertat, i el nazi Alfred Rosenberg, impulsor i propagador de teories racials malèfiques, mentor intel•lectual de Hitler i un dels ideòlegs de l’Holocaust.
Naturalment, Yalom explora els contrastos –els paral•lelismes antagònics– que hi ha entre els seus dos protagonistes. Com Spinoza desafia les autoritats rabíniques tot llegint críticament la Bíblia i com Rosenberg s’empassa amb fervor ofuscat els deliris racistes de Houston Stewart Chamberlain. Com Spinoza, respectat i estimat, surt d’una comunitat (la dels jueus holandesos d’origen portuguès) “perquè el que compta és la bona consciència i no la mala reputació” i com Rosenberg, un marginat amb una baixa autoestima patològica, només és acceptat per una comunitat (la dels nazis) quan dirigeix les seves atrocitats més demencials. Com tots dos rebutgen per igual “l’estafa religiosa” però, en el cas del filòsof, el refús dóna com a resultat un pensament que anticipa la democràcia laica mentre que, en el cas del nazi, dóna com a resultat un neopaganisme immoral, totalitari i exterminador…
Tanmateix, la novel•la no es limita a resseguir dues peripècies enfrontades, una positivament exemplar i l’altra miserablement repugnant. Aprofitant amb destresa les correspondències i els estranys jocs de miralls de què sol estar feta la història, Yalom mostra l’anvers i el revers de la condició humana, però també els mescla o els matisa tot establint comparacions provocadores i plantejant qüestions molt incòmodes. Sobre el fanatisme, per exemple. ¿Quina diferència hi ha, en el fons del fons, entre el sectarisme de la comunitat jueva que va excomunicar Spinoza perquè contaminava els cors i les ments dels altres fidels i el sectarisme nazi que va perseguir i matar els jueus perquè contaminaven la puresa de sang de la nació germànica? I també: ¿què separa el rabí que predica que els jueus són el poble elegit i el nazi convençut de la superioritat de la raça ària? Són preguntes delicadíssimes. I inconcebibles, no cal dir-ho, en l’obra d’un autor gentil.
El nucli narratiu de la novel•la és l’interès de Rosenberg per l’obra i la figura de Spinoza, i la seva obsessió per resoldre “el problema” referit al títol. Aquest problema: ¿com pot ser que un jueu sigui “savi i valent” i que tants genis alemanys universals (entre ells, Goethe) hagin admirat tant “les idees d’un membre d’una raça inferior”? No tenim cap prova de la passió de Rosenberg per Spinoza. Però igual que tantes altres qüestions, escenes i personatges inventats que apareixen al llibre, Yalom té el mèrit de presentar una versió de la història que, si bé no és verídica, sí que és veraç o almenys plausible.
El problema de Spinoza és una novel•la d’idees molt notable. La majoria de les escenes consisteixen en llargs i densos diàlegs de naturalesa moral i filosòfica, però no és gens abstrusa. Al contrari: tot és àgil i sona natural. Es nota que Yalom no vol que el lector es perdi mentre ell psicoanalitza meticulosament els dos protagonistes. Aquest caràcter de sessió psicoterapèutica és un dels atractius de l’obra. També és, però, el que impedeix que sigui excel•lent. Fidel a la concepció spinoziana de la naturalesa com una immensa xarxa de causes i d’efectes, la novel•la funciona com un trencaclosques molt lògic i precís. Pel meu gust, massa. Hi ha passatges en què la intel•ligència penetrant es confon amb l’astúcia merament mecànica. Li falta aquella base de misteri, aquella llum que paradoxalment només aporten les zones d’ombra dels fets no del tot comprensibles. És, en tot cas, una lectura molt profitosa, molt estimulant. La traducció de Carles Miró s’intueix d’allò més solvent.