Font: Jaume Pont / Diari Segre

El darrer llibre d’Eduard Sanahuja confirma l’esplèndida realitat d’una de les veus més autèntiques i personals de la poesia catalana actual

Dos motius essencials mouen la mirada poètica de Teories del no: el de la poesia d’abast moral i el de la lírica amorosa. En això Sanahuja se’ns mostra fidel als principis que han bastit la seva trajectòria des d’El gos del galiot (1981) i Mirador (1983), tot passant per Doble joc (1988, premi López Picó), En defensa pròpia (1994) i els tres títols que per a mi conformen la seva trilogia mestra: Compàs d’espera (2006, premi Vicent Andrés Estellés de Burjassot), El llançador d’espases (2013, premi Maria-Mercè Marçal) i ara Teories del no, el seu darrer llibre, guardonat amb els Jocs Florals de Barcelona de 2016.

És la de Sahahuja una poesia aferrada a la paradoxa, a la contradicció permanent entre la vida i la mort. El poeta sembla entestat en un cara a cara amb si mateix, obert al fueteig del dolor, als sotracs de l’existència i de la ferida del temps. Molt pocs versos d’aquestes Teories del no escapen a la fragilitat de la condició humana. Com diu encertadament Isabel Graña en el seu pròleg, “l’experiència de la mort ha deixat una petjada profunda [en Sanahuja], i, més enllà del dol, el poeta, asserenat, es disposa a endreçar de nou el seu univers reafimant-se des de la negació amb les seves Teories del no”.

Potser per això mateix els versos de Teories del no acaben sent tan sovint sentenciosos, aforístics en termes expressius, amb la voluntat de palesar l’existència d’una veritat moral o, a l’inrevés, la caiguda irresoluble cap a l’abisme de les nostres conviccions més profundes. Contra la creença d’una veritat afermada a una realitat idíl·lica, a la còmoda raó del consens en definitiva –“No hi ha una veritat per majoria./ Només el que no saps / és veritat”–, la seva veu, radical i lliure, es mostra quasi sempre implacable i decididament descreguda. Teories del no esdevé, doncs, un continu passar comptes des de la perplexitat de qui se sap només un bibelot en mans de l’atzar i, el que és encara pitjor, a mercè de l’engany conformat i autocontemplatiu de les construccions sociomorals del món que ens envolta.

Des d’aquest tombant, els “no” de Sanahuja conformen una proposta de resistència moral, una presa de postura davant de la vida i, alhora, la cartografia d’una poètica. I per aquest motiu, com escriu Isabel Graña, “davant la perplexitat del món, i des de la consciència que la veritat no depèn d’un mateix, l’opció és viure sense por, passejar-se per ‘les artèries de foc’, deixar-se fascinar pel món, aprendre a besar, a parlar poc i a ‘fer de la vida una lliçó d’estètica”. O dit en els versos del nostre poeta: “No hi ha cap mena d’arma contra el temps. /… / En el mirall del dia / viu la nit. / Potser ens quedarà el gest de decidir / l’ex-libris del granit, / el perfum de la llosa, / si llegim des de fora o des de dins/ si volem morir en vers o morir en prosa. /Fer de la vida una lliçó d’estètica.”

No hi ha cap mena de dubte que la singular bellesa de la poesia d’Eduard Sanahuja sorgeix del sotsobre més profund, d’un alenar orfe i desacompassat, perquè habita el dolor i desconfia dels tòpics de lluerna. Aquí no hi ha lloc per a la impostació empalagosa, per ensucrada, amb què acostuma a revestir-se bona part de la imatgeria poètica d’avui. La intensitat emocional dels poemes de Teories del no, la seva contundent expressivitat, tan sols coneix un abeurador: els pous somorts del conflicte. Aquest darrer llibre confirma, sense cap mena de dubte, l’esplèndida realitat d’una de les veus més autèntiques i personals de la poesia catalana actual.