Font: Catalunya Cristiana
Marcel Proust és més que un petit assaig biogràfic sobre la vida i obra de Proust. Maurici Serrahima (Barcelona, 1902 – 1979) reflexiona profundament sobre l’impacte que va causar en ell la genialitat de l’escriptor francès. La seva detallada aproximació, construïda a partir de les consideracions que ell mateix —com a individu— extreu de la lectura de la seva obra, permet entreveure un Proust íntim i personal. Perquè, és clar, la lectura és una activitat individual i subjectiva a través de la qual el lector basteix el seu propi univers literari.
Comencem, doncs, explicant qui era Marcel Proust (París, 1871 – 1922). Fill d’un metge francès, sempre va tenir una salut molt delicada; des dels nou anys, patí d’asma, malaltia que l’acompanyaria fins a la fi dels seus dies. No obstant, fou, des de ben petit, una criatura dotada d’una perspicaç intel·ligència, però també d’una gran sensibilitat, tal com afirma Serrahima a les primeres pàgines de la biografia. Es va saber col·locar enmig del «gran món parisenc», i, tot i que la seva prosa va ser força admirada, no va arribar mai a ser considerat un dels millors escriptors del moment.
Després de fer una breu introspecció sobre la vida de l’autor, Serrahima dedica la resta de l’assaig a parlar de manera exclusiva del seu estil literari i de la seva obra. I és clar, no pot passar per alt l’episodi de la magdalena ni obviar parlar del temps perdut de Proust. Ho fa així:
«De fet, l’únic tema central, l’únic fil conductor que hi ha en l’obra de Proust, és —prou que ho he dit— el pas del temps en un «món» determinat. I no pas el passar d’un temps extern o històric, sinó el passar del temps que constitueix la dimensió temporal en l’existència del jo de l’autor.»
Una de les constants, que la literatura de tots els temps no podrà defugir, és la preocupació pel temps que s’escola, pel temps que fuig. Per a Proust, però, el «temps perdut» no equival a un temps malgastat, sinó a un temps passat, irrecuperable —vet aquí la seva genialitat—. No és el tempus fugit concebut com un temps que s’escapa i que s’ha d’aprofitar —carpe diem!— si no es vol perdre; és, més aviat, un moment passat que, a través d’una sensació present, es mateix podria dir. Convertir en present —o, si més no, expressar transportada al present— alguna cosa que ja només és en el passat. Vet aquí el que és la “recerca del temps perdut”.»
Una de les virtuts d’aquest assaig és la voluntat de fer proper i entenedor un escriptor que sovint ha estat mal interpretat. I encara més, fer-ho amb un enfocament personal. I és que Serrahima, escriptor català i advocat de professió, fa un acostament tan proper a la fi gura i obra de Marcel Proust de tal manera que aquest petit i deliciós assaig constitueix un verdader pròleg a l’obra de l’escriptor francès. Amb tan sols cent vint pàgines, Serrahima recrea el món proustià: la línia que separa el microcosmos de l’escriptor, és a dir, el seu univers particular, del macrocosmos és traçada d’una manera subtil, però clara.
En definitiva, l’evocació de la fi gura del geni francès i de la seva obra literària, a través d’un text tan sintètic com poètic com és el de Serrahima, convida a cercar-ne la lectura.