Font: Time out / Anna Carreras
La periodista i llibretera Núria Cadenes (Barcelona, 1970) sorprenia l’any 1990 amb les Cartes des de la presó, una autobiografia escrita durant el seu captiveri. Anys després va escriure una crònica al setmanari El Temps sobre l’amant valenciana del banquer Joan March. Aquest text és el germen d’El banquer, la seva primera novel·la: un retrat literari d’algú com March, home de finances mallorquí, sisena fortuna mundial, contrabandista; un autèntic ciutadà Kane. Som a Sant Antoni, poble imaginari situat en una illa sense nom i a la qual el banquer sotmet sense contemplacions. El retrat s’amplia a una època i a una societat. La delineació va més enllà de la presència pública d’un banquer: Cadenes clava les urpes a les entranyes del personatge i dispara sobre al condició humana a partir del retaule de reaccions de Miquel Lluc. Sòrdit ambiciós, el personatge real és sedassat per una literatura que manifesta un inqüestionable amor a la llengua, com Rodoreda i Sagarra, com Vilallonga i Mesquida. A base de textos-llambregada la novel·la creix, el llenguatge s’afila i la narració es condensa. El llibre és amor a la cultura i perícia alhora de fer parpellejar els personatges. Episodis curts i salts d’accions, i una deliciosa combinació de la ficció i la realitat: els fragments en cursiva són cartes d’amor reals de March, cartes d’amor de la seva dona a l’amant, la sentència de quan va fugir a Gibraltar, els rètols de l’epoca. La destresa en la destil·lació fa d’El banquer un mural de llenços, un conjunt de màximes potents i silencis alarmants. Els personatges callen dins els ulls i les genives.