Font: Time Out / Martí Sales

Joseph Brodsky va passar per Barcelona l’any 1993 i va deixar un reguerot de bronca, alcohol i versos en rus, segons explica en David Castillo al pròleg d’aquesta magnífica selecció de poemes, molt ben traduïts per la Judith Díaz i editats amb un coratge fora mida per Edicions de 1984. L’estomacat, exiliat i alcoholitzat Brodsky, premi Nobel 1987, escrivia una poesia vitalista i culta, molt de peus a terra i alhora reblada de tradició i referents. Una poesia que mostra el deliri quotidià d’algú hipersensible, lletraferit i tocat per una vida complicada: nascut a Leningrad el 1940, marginat per ser de família jueva, va sobreviure al setge de la ciutat quan era un marrec, va treballar a fàbriques, vaixells, a l’institut forense serrant cadàvers i d’ajudant d’inspector de canals, als 23 va ser denunciat per parasitisme social i va fer divuit mesos de treballs forçats; l’any 1972 va ser expulsat de l’URSS i va acabar als EUA !ns a la seva mort, l’any 1996. No escrivia poemes fàcils per llegir i oblidar, sinó versos densos per rellegir i subratllar: “La llibertat / és quan oblides el nom complet del tirà, / quan la saliva és més dolça que el torró, / i encara que el teu cervell estigui retorçat com la banya d’un marrà / no et cau ni una gota de l’ull blau”. O aquests: “La clarividència d’aquests temps és la clarividència que es troba en el cul-de-sac. / No toca encara escampar la saviesa per les branques de l’arbre, / sinó l’escopinada per la paret. Ni toca despertar el rei, sinó els dinosaures. / Per a l’últim vers no val la pena arrencar-li una ploma a l’ocell. / A la testa innocent li queda esperar només la destral / i els verds llorers”. –Martí Sales