Font: Diari Ara / Marina Espasa
JOHN FANTE NO VA ACONSEGUIR EL RECONEIXEMENT DE LA CRÍTICA I DEL PÚBLIC FINS DESPRÉS DE LA SEVA MORT, L’ANY 1983. ÉS AUTOR DE LA SAGA D’ARTURO BANDINI I DE NOVEL·LES COM ‘PLENS DE VIDA’ (1952) I ‘LA GERMANDAT DEL RAÏM’ (1977)

Deia Rusiñol que hem vingut a aquesta vida a passar els estius sota una parra: aquesta és l’actitud que guia les vides del conjunt de tanoques i aixafaterrossos italoamericans que pul·lulen borratxos per les pàgines d’aquest llibre lluminós, a estones profundament melangiós, però ple de vida. És un cant a la vida mediterrània, la de debò, no la de l’anunci melindrós i buit de la cervesa nostrada (pobre Rusiñol, si l’hagués vist!): un cant a la vida passada en companyia dels amics, bevent el vi de la vinya que creix a la feixa de sota casa, anant a la muntanya, cantant cançons amb la veu estripada i estomacant els fills que no volen ser manobres com tu perquè un dia els va caure un llibre de Dostoievski a les mans i van entendre que només podien ser escriptors.

Perquè això és el que li va passar al protagonista de La germandat del raïm, en Henry Molise, quan tenia 20 anys. Ara en té 50, i ja en fa uns quants que és escriptor. Viu lluny de San Elmo, el poble californià on va créixer sota l’ala d’una mamma que es desvivia pel marit i els fills, i atemorit pel mall d’un pare petit i nerviüt, histèric, que només pensava a jugar a pòquer, seduir dones i beure vi amb els amics de l’ànima, en Zarlingo, en Cavallaro i en Ramponi. Se’n recorden de l’atabalament d’en Ray Liotta a Un dels nostres? ¿D’aquella ansietat per arribar a tot arreu, per fer feliç a tothom encara que t’hi deixis la pell? Això és exactament el que li passa a en Henry des del minut en què decideix agafar un avió i anar a consolar la mare que, als 74 anys, ha decidit no aguantar-li ni un episodi més d’adulteri al vell Nick i demanar el divorci. Tot serà molt més senzill -i molt més complicat- quan en Henry franquegi les portes de tela mosquitera de l’entrada de casa: l’amenaça de divorci només era un truc suadíssim de vella dama napolitana per atreure el seu bambino, i l’olor dels macarrons i estofat, la roba de quan era adolescent, els coberts i plats amb què tornarà a menjar i la proposta absurda del pare de construir un fumador de pedra a la muntanya seran les noves realitats que li cauran a sobre com un eixam d’abelles o un exèrcit de crancs que el poden deixar masegat. ¿Sobreviurà a una ració tan extraordinària de passat, com si s’hagués de cruspir tres calzone i quatre ossobucchi de cop? Sí, quan vegi les arrugues que solquen el rostre i les mans grogoses del pare i, tot ell, es commogui en entendre que el pare només vol fer l’últim encàrrec de la seva vida amb ell per ensenyar-li com es puja una paret dreta… encara que la que acaben pujant sigui torta i deformada. Qui n’aprèn més, el pare vell o el fill no tan jove? Qui tenia més talent, tot sol, que un grapat d’escriptors contemporanis de renom? No ho dubtin: John Fante. Si John Steinbeck va descriure com ningú la depressió dels anys trenta a El raïm de la ira, Fante retrata a la perfecció la vida de províncies californiana dels 70. A veure si el llibre no es podria haver titulat El raïm de l’alegria.

Fa poc ha mort James Gandolfini, l’actor que va immortalitzar Tony Soprano a les pantalles domèstiques de mig món: un dels finals de temporada més memorables, i més delicats, de la sèrie, passa en un restaurant. Tothom ha menjat i ha begut a cor què vols. Reclamen a l’oncle Junior que s’aixequi i canti Core ‘ngrato, una cançó tradicional napolitana. Tothom escolta, i la melodia es converteix en el fil que uneix els maldecaps i el dolor de tots els gàngsters, fills d’uns emigrants arrencats d’una terra pobra i supersticiosa que celebren i rememoren cada vegada que mengen pasta i beuen vi, com una eucaristia diària, o sempre que unes notes de música els ressonen per dins. És el mateix efecte que aconsegueix la prosa de Fante, senzilla i directa com un cop de puny, però amb un revestiment de vellut fi. Gràcies a l’esplèndida i vigorosa traducció d’en Martí Sales, que ja havia traduït Plens de vida, sentim renegar aquests adolescents de 70 anys en un català gens refistolat però ben arrelat: malparit, bandarra, torracollons, etcètera. Felicitats a ell i a l’editorial que ha decidit publicar uns quants llibres del mateix autor: és així com es crea el públic lector.