21 de juliol del 1996 Xavier Moret

A Illa Flaubert, la seva novel·la més premiada, Miquel Àngel Riera (Manacor, 1930) imagina una illa- desolada amb un supervivent solitari, un home que ha decidit trencar amb tot, amb el temps i l’espai, automarginar-se i lluitar contra la idea de la mort. Un far il·lumina el seu admirat Flaubert, l’escriptor que acabarà per donar nom a l’illa. A aquest personatge li hagués agradat ser com Gustave Flaubert i construir una obra que li garantís “una variant de supervivència”. El personatge té molt del mateix Riera. Miquel Àngel Riera vivia força aïllat a la seva Mallorca natal, on estava a càrrec d’una gestoria. 

Riera concebia la literatura como un deure dolorós, de vegades -“pateixo quan escric”, solia dir-, però també gratificant. L’obra era, per ell, una cosa que existia fins i tot abans que es posés a escriure, un món a banda. Riera va aconseguir premis i prestigi amb la seva obra narrativa, però ell sempre es va considerar un poeta. Va començar escrivint poesia -Poemes a Nai (1965)- i no es va atrevir a publicar narrativa fins als 43 anys, amb Fuita i martiri de Sant Andreu Milà (1973), una novel·la en què ja apareixia el tema de la mort. La van seguir, formant en certa manera un mateix bloc, tres títols més: Morir quan cal (1974, premi Sant Jordi), L’endemà de mai (1978) i Panorama amb dona.

Després Riera va canviar de ritme. Els Deus inaccessibles va inaugurar una etapa nova que culminaria amb la publicació de l’esplèndida Illa Flaubert (1990, premi Josep Pla), obra marcada por la mort de la seva mare. El 1995, Miquel Angel Riera va publicar, sempre a Ediciones Destino, les narracions de Crònica lasciva d’una decadència, que s’unia al seu volum anterior: La rara anatomía dels centaures (1979). Destino va publicar la seva obra narrativa completa tant en català como en castellà.

El 1992 Riera va tornar a la poesia i va publicar a Columna El pis de la badia. En certa manera era una manera de tancar el cercle.

Amb la seva mort ha desaparegut una mena d’escriptor. Algú dedicat totalment a la pròpia obra, que gaudia i patia, i que vivia gairebé al marge dels actes socials. “La vida és la vida i jo som com som“, va escriure a Biografia.