En aquest discurs del 1950, l’escriptor William Faulkner subratlla la importància d’escriure amb sentiment i sense por. El va escriure en un moment en què començava la sensació global d’amenaça atòmica en el marc de la Guerra Freda entre l’URSS i els EUA. 

Crec que aquest premi no se’m concedeix a mi com l’home que soc sinó a la meva obra —l’obra de tota una vida en l’agonia i la suor de l’esperit humà, no per glòria ni en absolut per lucre sinó per crear, a partir dels elements de l’esperit humà, alguna cosa que no existia. Aquest premi és meu només en qualitat de dipòsit.

No serà difícil trobar, per a la part monetària que aquest premi entranya, un destí escaient amb els propòsits elevats del seu origen. Però també m’agradaria fer el mateix amb el renom, i aprofitar aquesta tarima des d’onm’escolten els homes i dones joves que es dediquen a la mateixa lluita i afanys que jo; entre ells i elles  ja n’hi ha un que algun dia parlarà des d’on soc ara.

La nostra tragèdia actual és un temor generalitzat a tot arreu, patit durant tant de temps que ja hem après a suportar-lo. Ja no existeixen problemes de l’esperit, només queda l’interrogant: ‘quan saltaré pels aires?’ Per aquesta pregunta l’escriptor o escriptora jove d’avui ha oblidat els problemes dels sentiments contradictoris del cor humà, que per si mateixos poden ser tema de bona literatura, ja que només sobre ells val la pena escriure i justifiquen l’agonia i els afanys.

Aquest escriptor jove ha d’acompassar-se de nou amb aquests problemes, aprendre que la debilitat màxima és tenir por, i un cop ho hagi, après oblidar aquesta por per sempre. No deixar lloc en el seu arsenal d’escriptor sinó per a les veritats antigues i realitats del cor, les veritats eternes universals sense les quals tota història és efímera i predestinada al fracàs: amor i honor, pietat i orgull, compassió i sacrifici. Fins que no ho faci així, l’escriptor jove continuarà treballant sota una maledicció. No escriurà d’amor sinó de sensualitat, de derrotes en què ningú perd res de valor, de victòries sense esperances, i, el pitjor de tot, sense pietat ni compassió. Les seves penes no seran penes universals i no deixaran cap empremta. No escriurà sobre el cor sinó sobre les glàndules.

Mentre no capti de nou aquestes coses, continuarà escrivint com si fos entre els homes només per observar la fi de la Humanitat. Jo refuso acceptar la fi de la Humanitat.

És fàcil dir que l’home és immortal perquè perdurarà; quan hagi sonat l’última clarinada de la destrucció i el seu eco s’hagi apagat entre les últimes roques inservibles que deixa la mare i envermelleix la llum del crepuscle, fins i tot aleshores se sentirà un altre so: el de la seva veu inextingible i dèbil que encara parla. També em nego a acceptar això.

Crec que l’home no perdurarà, simplemente prevaldrà. Crec que és immortal no per ser l’única criatura que té una veu inextingible sinó perquè té una ànima, un esperit capaç de compassió, de sacrifici i de perseverança.

El deure del poeta i de l’escriptor és escriure sobre aquests atributs. Un i altre tenen el privilegi d’ajudar l’home a perseverar, exaltant el seu cor, recordant-li l’ànim i l’honor, l’esperança i l’orgull, la compassió, la pietat i el sacrifici que han estat la glòria del seu passat.

La veu del poeta no ha de limitar-se a relatar la història de l’home: pot servir-li de suport, ser una de les columnes que el sostinguin per perseverar i prevaldre.

Discurs de William Faulkner durant la cerimònia del Prmei Nobel l’any 1950. Podeu llegir-lo en anglès aquí.