Font: Marta Monedero / El Punt Avui

El perfil de l’edifici Chrysler de Nova York es veu des de la finestra de l’hospital on Lucy Barton es recupera d’una malaltia en companyia de la seva mare, que ha anat a veure-la des d’un poblet d’Illinois. Totes dues parlen durant cinc dies a mitjans dels anys 80. Bé, parlen, s’expliquen xafarderies i callen. Perquè els silencis també articulen la relació i tenen una veu essencial dins Em dic Lucy Barton, una novel·la breu i intensa, escrita en primera persona i amb una capacitat per a la versemblança exquisida que porta la protagonista a recordar uns orígens modestos; com es casa amb un jove d’origen alemany, se’n va a Nova York, se’n divorcia, es torna a casar i coneix una escriptora que l’empeny a escriure la història que llegim. És una dona sensible, emotiva i solitària, plena de pors, que creu que no té dret a la felicitat completa.

Que Em dic Lucy Barton [trad. Esther Tallada] ens arribi amb l’aura de best-seller pot fer una mica de mandra però la nord-americana Elisabeth Strout, autora també d’Olive Kitteridge (premis Pulitzer i Llibreter) destil·la ofici i talent, que no sempre van junts. Captiva la modernitat clàssica de Strout (“Hi va haver una vegada, ara ja fa molts anys, que vaig haver d’estar ingressada a l’hospital”, és l’inici d’Em dic Lucy Barton) i una saviesa narrativa de la qual destaquen la capacitat extraordinària per transformar en significatius els detalls mínims i la creació d’uns personatges empeltats de realisme a qui dota d’una veu tan creïble que els converteix en l’essència de tot un país, el dels desemparats.