«L’home de sorra» o el fantasma de tots els homes

6 juliol, 2021

Nathanael té un malson d’infantesa. Abans d’adormir-se, cada nit sent unes passes que van pel passadís i fins al despatx del seu pare. La mainadera li diu que és l’home de sorra, que segresta els nens que no volen dormir i se’ls emporta a la lluna. Quan ho pregunta a la mare, ella li contesta que no pateixi, que l’home de sorra només és un miratge per espantar els nens trapelles que es resisteixen a dormir quan els toca. Però malgrat el missatge tranquil·litzador de la mare, el petit Nathanael sent sempre unes passes cap a l’habitació del seu pare, i una nit decideix plantar cara al seu malson i topa amb el vell Coppelius.

 

La figura fantasmal de l’home de sorra està emparentada a la figura paterna del protagonista, tan distant com podien ser els pares d’abans. Potser a l’autor, Hoffman, la idea del pare absent li venia de fàbrica, perquè va ser fill de divorciats (a la Prússia del segle XVIII!) i va créixer amb la família materna. En qualsevol cas, l’ombra de l’home de sorra que s’enduu els nens a la lluna persegueix el Nathanael fins entrada la vida adulta, quan el protagonista fa una estada d’estudis lluny de la seva estimada Clara. També el persegueix després, quan per fi torna a casa trasbalsat per experiències vinculades a les experiències de la seva infantesa. L’espantall de sorra l’empaita allà on va i es camufla per fer-li perdre el cap de diverses maneres. Per aconseguir-ho fins i tot es fa passar per Olimpia, una dona lànguida i molt quieta que fa embogir d’amor en Nathanael, embriagat per la bellesa d’uns ulls que el miren a ell i enlloc i que amb prou feines assenteixen.

 

Com el temor a l’home de sorra i al malvat Coppelius, Olimpia es converteix en un objecte de desig que és un miratge i que fa que en Nathanael gairebé s’oblidi de la Clara: és una temptació de l’inconscient. O no, és clar, perquè aquesta és la por primigènia de sempre i la preferida dels romàntics com Hoffmann: l’abisme és dins o fora? al món exterior o a la nostra ànima? Qui en té la culpa, de la nostra bogeria i les nostres pors atàviques? El món, el nostre inconscient, o una altra persona que té males intencions?

 

La figura del patriarca castrador, la bogeria, la passió pel fantasma. El fantasma és l’home de sorra, és el pare, és el vell Coppelius i és Olimpia, dones que només són un maniquí i que per tant són mentida. No com Clara, que és de carn i ossos i per tant menys llampant, més humana. És probable que Hoffmann no pensés mai de manera directa en la masculinitat tòxica, perquè quan va escriure aquest conte llarg encara no hi havia ningú que hagués acunyat el terme. Però en canvi si la llegim avui l’obra ens pot ressonar també cap aquesta banda, perquè en Nathanael és un personatge masculí i els dimonis que l’assetgen són els que assetjaven i que encara assetgen sobretot als homes. La tradició del temor al pare és una constant en la literatura escrita per homes, sobretot perquè per als fills mascle el pare representa no només l’autoritat sinó també el model a seguir o a superar. Penso en la Carta al pare de Kafka, per exemple, i en general en aquesta lluita i competència que estructura les relacions masculines a Occident i més enllà; penso en els homes que he conegut de prop i en la seva lluita per esdevenir ells mateixos.

 

Júlia Bacardit

Comparteix-ho a

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *