La nova novel·la de Jordi Estrada, Lilinne i les bombolles de sabó (Edicions de 1984, 2022), és com ell. D’aparença planera i estil àgil però rica de matisos, d’intencions i de maneres que et corprenen. Sempre he pensat que aquest manresà és un veritable prestidigitador de les paraules, orals i escrites. Que darrere la seva (evident o aparent) bonhomia s’amaga una incansable ànima creativa que sap com distreure’ns mentre ens projecta el mirall que menys voldríem que ens projectés. Amb aquesta novel·la ha tornat a segrestar bellament el meu voler. I sempre que sigui amb històries tan ben construïdes així, em deixo, em deixo…

A Banyeres de Luixó mou els fils de l’escriptor Gustave Flaubert i, sobretot de la seva neboda i en tres línies ja situa el lector a l’hotel Parnàs durant l’estiu de 1872. Els que hi hem estat en temps present o coneixem, entre altres, poblacions com Karlovy Vary, a Txèquia, ens deixem endur de seguida per l’ambient d’aquesta mena d’espais naturals que l’enriquiment material de les persones han convertit en postals geomonetàries.

La novel·la té una arrencada de cavall i de seguida et captiva a base d’enigmes que van de bracet amb la lectura, que la fan avançar feliçment mentre l’amoroseixen a base de descripcions ben suggeridores i d’unes imatges tan precises que sovint has de recordar que ho llegeixes des del segle XXI i no del XIX perquè l’efecte simbiòtic és notable. És un exquisit i excel·lent viatge en el temps i en el lloc!…

Volgudament no entraré en el comentari de la trama. Aquest és un pastís que el lector ha de cruspir-se sense preàmbuls fins a devorar-ne les darreres engrunes (fins al punt i final tens un ai al cor que ara no seré jo qui us l’avanci), però si hi ha una paraula que la defineix és el desig de la llibertat individual de la Coraline-Lilinne protagonista, entre lluentors, corsecaments socials, interessos econòmics i una malícia que no s’estima la vida. L’estada de Flaubert i la seva neboda a Luixó és molt pròdiga de retrats de la condició humana sotmesa tothora a les emocions, des del pensament filosòfic fins a la més íntima de les intimitats. En definitiva, un retrat polièdric de la nostra vulnerabilitat. Una delícia per als que ens mirem el món amb uns ulls més crítics que no pas emocionats. I també hi ha en aquesta novel·la una exquisidesa absoluta en el context històric, cultural i literari d’aquell moment i una mirada incisiva al mal que ens feien i ens fan encara les obsessions, com la del poder, del diner i del control sobre els altres. Llegir Estrada és un luxe superior a tota l’ampul·lositat del marbre de Luixó i dels seus murets!.

Us confesso que “Lilinne i les bombolles de sabó” m’ha atrapat com si hagués caigut en una d’aquestes fràgils esferes que prenen el vol en algunes de les seves pàgines. I us asseguro que el meu desig, sentint-m’hi entaforat, ha estat que la bombolla-trama-història no esclatés mai ni esquitxés en cap moment la meva realitat. Molt hi ha tingut a veure l’estil àgil i planer amb què està escrita, que fa que les línies llisquin suament a través dels ulls, com una mantega calenta per damunt d’una torrada de bon pa del Bages. També ho explica la ironia aguda que presideix moltes escenes de la novel·la i la visió sorneguera que l’autor té de tot plegat. Els jocs de paraules, les dualitats sintàctiques, les situacions rocambolesques dutes al límit de les possibilitats, la bona colla de frases lapidàries que, si encara fos estudiant universitari, transcriuria a la meva carpeta plena d’apunts i de propaganda del McDonald’s, la meravellosa contextualització geogràfica, la bona colla de metàfores que ens fan mirar la realitat d’una altra bella manera, les llamineres estratègies d’economia narrativa que evidencien la mestria de l’autor i el replantejament d’un tema, el de la necessària salubritat de l’aigua (avui justament és el Dia Mundial de l’Aigua) que m’ha portat a “Un enemic del poble” d’Ibsen i a les “Aigües encantades” de Joan Puig i Ferreter, que també són records molt líquids.

“Lilinne i les bombolles de sabó” és un cant a l’amor lliure, una bufetada a la perversitat humana i un viatge a un temps i un lloc que fan de molt bon llegir-visitar. Aneu-hi, i en tornareu renovats, com aquell que s’estima cos i ment i no es perd la possibilitat de viure aquest amor entre termes. Que hi hagi salut! Que hi hagi lectura!

Joan Pinyol
22 de març de 2022

Podeu seguir en Joan Pinyol al seu compte d’Instagram.

(@joan_pinyol27)