Font: El Punt Avui / Ricard Mirabete

La vida no ha de ser res més que vida quotidiana, escrigué Joan Brossa, i la poesia, també. Allò que es diu, i creix més enllà del so en el tu que ho escolta, pren la forma del vers esmolat i sonor a les mans d’Enric Casasses. Amb T’hi sé Casasses mostra un ventall prou ampli dels camins per on passa el poeta i de les fonts primeres d’on beu el seu art d’escriure. Són poemes d’arrel popular i de ramificacions d’avantguarda. Una flor rara i germana de l’oralitat. Poesia viscuda i nascuda precisament en el mateix moment de fer-se obra literària.

Perquè la llengua poètica defuig els motlles estantissos i les estructures sintàctiques constrenyedores, perquè el poeta és l’artesà que mou els fils de la llengua que es parla i la recrea al seu lliure albir. L’element fònic, oral, generador de nous matisos lèxics, fa possible que la llengua catalana sigui un cos viu en el qual el significat prengui terreny respecte la significació. Els jocs lingüístics, les reformulacions líriques de locucions i frases fetes, són dos dels recursos expressius que més domina Casasses a l’hora de construir una tradició poètica popular que parteix dels referents cultes primigenis –els trobadors provençals– fins als autors d’avantguarda del segle XX. Si li sabem a Enric Casasses la seva afinitat artística amb Max Jacob i Tristan Zara, per exemple, també li reconeixem que les seves creacions poètiques expliquen una concepció de l’art, no només de la poesia.

Al llarg d’aquest volum hi detectem un seguit de continuïtats temàtiques i una plena intenció lírica original. Els poemes giren a l’entorn de la poesia amorosa i reivindicativa, des del carrer i des dels camins ofegats per la banalització postindustrial que ell combat en vers i en el dir amorós. El títol T’hi sé al·ludeix a un possible nom d’autor de poesia oriental, clàssic, imaginari, i a una apel·lació còmplice al tu amorós, receptor dels poemes. Hi ha homenatges explícits a Salvat-Papasseit i a Malevitx, com dues de les baules que conflueixen en la seva proposta poètica: l’un com a exponent de la poesia popular, reivindicativa i amorosa catalana, i l’altre com a exemple d’art pictòric d’avantguarda, que forada les convencions interpretatives burgeses. Ambdós són referents que ben sovint Casasses ha reivindicat explícitament als seus poemaris anteriors. També Vinyoli, és clar.

El poemari mostra una polimetria brillant amb una especial predilecció pels versos tetrasíl·labs, que li permeten un to sentenciós proper a l’aforisme líric, com al poema Epicur, sentència 33: “Crida la carn: / no tenir fred, / no tenir fam, / no tenir set. / El qui ho pot fer, / i que demà / veu que també / se’n sortirà, / d’aquestes tres, / no el guanya ni / el mateix Zeus / a ser feliç.” També cal destacar la composició de versos tetrasíl·labs rimats de Mon pare fou en la qual el poeta crea una imatgeria precisa i il·luminada, que desenvolupa una visió totalitzadora de la realitat i de la qüestió de si hi ha religió més enllà de l’espiritualitat humana.