La meva mare va néixer no fa pas tant de temps de la meva àvia, que va batejar un munt d’altres nenes i nens, i torna-hi una vegada i una altra. No es tractava ben bé d’amor, deia l’àvia, però és que mai no va saber dir-li al pa, pa, i al vi, vi. Era una dona fantasiosa, llegia històries tot el dia, i tota la nit sospirava, fins que el meu avi, per apropar-se-li mínimament, va haver de recórrer a aquell mitjà especial.

D’aquí va venir tota la resta. A la mare l’entristia estar tan envoltada de germans i germanes, cap de més bon caràcter que ella mateixa. Una teoria és que en té la culpa la violència de l’ambient: guerres, mentides, llars destrossades, tot allò que no té remei en la vida moderna. Per encarar-se al seu problema, la mare xiscla. Jura que no xisclaria si tingués un home que fos seu, però tots els oncles i totes les ties, solters o casats, són cridaners. L’avi no tan sols és cridaner, sinó que pega a la gent, és a dir, pega als membres de la família. Va apallissar la mare sense oblidar-se’n ni un dia. Si mai ningú em posés la mà al damunt, jo el reduiria a pluja atòmica. L’àvia estalvia per a nosaltres totes les monedes dels canvis.

 

L’oncle Johnson és al manicomi. La resta són ara aquí, però la tia Liz té disset anys i la mare li parla com si fos del tot adulta. L’altre dia, per exemple, li va dir que es moria de ganes de tenir un home, un d’autèntic, i estava farta de criar dues noies en un món eriçat de maleïts símbols fàl·lics. La Lizzy va dir que sí, que sabia com anava, el temps s’esmicolava i necessites una mà amable i forta a la vora de la faldilla. Vet aquí el que ressona en l’acústica d’aquesta quadra. El pare, m’ho han dit mil vegades, era un llatí realment extraordinari. Ple de savoir-faire, de joie de vivre i de tota la resta. Van estar profundament i irrevocablement enamorats fins que la Joanna i jo ho vam capgirar tot. La mare no vol que em senti rebutjada, però tampoc no vol sentir-se ella rebutjada, i diu que jo feia massa soroll i plorava absolutament totes les nits. I després la Joanna va ser la plaga final perquè demanava el pit tot el dia i també tota la nit. «… una esposa», deia el pare, «és una amant estimada fins que arriben els fills i aleshores…» Ho deixava en suspens en francès, però cada vegada que jo sentia les enfants llançava joguines contra el pare, endevinant el menyspreu implícit. Ho va canviar i deia les filles, però de seguida vaig agafar el truc. El turmentàvem amb soroll i joguines, però, segons creia la mare, la pitjor creu del pare era el nostre afecte, i un dia el pare no va venir a casa a sopar.

La mare el va esperar llegint Le Monde, però no va tornar a casa a la mitjanit per fer l’amor. L’endemà va faltar a l’esmorzar i al dinar. De fet, ¿on és ara? Mort amb la Resistència, diu la mare. Una postal, al cap de dues setmanes, li deia, i encara ens diu a tots, val a dir, cada vegada que ens la passem de mà en mà: «He sentit nostàlgia de França durant cinc anys. Ara, la resta de la meva vida, vull sentir nostàlgia de vosaltres».

—Et va ensarronar, mare —li vaig dir un dia mentre preparàvem el sopar.

—¿Ensarronar? Parles un llenguatge diferent del meu.

Encara no saps res, ni tan sols havies nascut. Saps perfectament que, infortunis a banda, jo triaria un altre francès… Ai, Josephine —va continuar, amb la veu fregant estrictament la barrera del so—, ai, Josephine, per als miserables d’aquest detestable país sóc una broma, un autèntic ha-ha. Però a França sabrien qui sóc. Se n’adonarien que em moro per conèixer-los. Amb la seva fotuda gramàtica i tot, en francès, et juro que podria escriure com Shakespeare. Em vaig tombar d’esquena, desolada. Tenia ganes de plorar.

—No riguis —va dir ella—, un dia desapareixeré amb l’Air France i us sorprendré a totes amb un francès bufó i arrissat com el vostre pare. Oh, com l’hauríeu estimat, el vostre pare. Per a una nena, créixer amb un home com aquell constantment a prop! M’ho hauríeu agraït.

—Ja t’ho agraeixo malgrat tot, mare estimada —vaig contestar—, però et pots confitar els gustos. A mi, quan sigui tan gran com la tia Lizzy, potser m’agradaran els soldats americans. O un marine. Ja m’agraden alguns soldats, sobretot el caporal Brownstar.

—¿Això és la teva idea d’un home? —va xisclar la mare, plena de menyspreu. Després va reconsiderar el caporal Brownstar—. Bé, potser tens raó. Aquelles botes amb aquell aire de potència… Molt masculí.

—¿En què quedem?

—Ho sé, ho sé. Sóc artística i a vegades adopto dos punts de vista alhora. Ja comprenc que la Lizzie surt amb ell i això vol dir alguna cosa. Mira la Lizzie i veuràs la noia que va veure el teu pare. És igual que jo. Una planta extraordinària. Un to muscular meravellós. Podria tenir l’home que volgués.

—Ja n’ha tingut alguns dels que volia.

En aquell precís instant l’àvia, la banquera en els moments oportuns, va entrar, orgullosa perquè havia estalviat per a nosaltres quatre dòlars i seixanta-cinc centaus.

—Ai, quina calor —va sospirar—. Bé, aquí ho teniu. Ara un bon sopar, Marvine, t’ho prego, un petit esforç. Josie, vés corrents a buscar un alvocat, i Marvine, fes el favor de no ser gasiva amb la mantega. I Josie, amor, allà fora fa una calor horrorosa i a la teva mare no li farà res. Ja ets gairebé una senyoreta. ¿Vols un glop de cervesa ben freda?

¿No era respectuós? Per correspondre al compliment, en vaig beure mig got, tot i que en detesto l’escuma. Vam bullir i vaporitzar i tallar i trossejar i va ser un sopar meravellós. Jo vaig cuinar i la mare va fer les salses. La vam marejar amb records d’altres temps més gastronòmics que feien la boca aigua i, absolutament afalagada, va fer una salsa de més i ens la vam haver de prendre de postres amb galetes salades i café au lait amb gel. Mentre jo rentava els plats, la Joanna, la mimada de tothom, va seure a la falda de l’àvia i li va explicar fins al darrer detall creïble les seves vuit hores al campament d’estiu de dia.

—Les dones —va dir l’àvia, fent una apreciació— han estat el meu plaer i el meu consol tota la vida. Des del principi m’encantaven les nenes amb la cara neta i l’oïda atenta…

—Els homes són diferents de les dones —va dir la Joanna, i és l’únic que diu en tota aquesta història.

—És veritat —va dir l’àvia—, els homes sempre m’han desconcertat. Els homes i els nois… Suposo que no els entenc.

Però penseu en tots plegats consecutivament, el Johnson, el Revere i el Drummond… al cap i a la fi, ¿d’on van sortir sinó de mi? Però tots, tots, tots, tots i cadascun han marxat, tots són lluny en cor i en cos.

—Ai, àvia —vaig dir, per consolar-la—, eren tots tan desagradables que no els trobo a faltar gens. L’àvia em va adreçar una mirada trista.

—Tots els fills són així —va explicar—. Primer són desagradables, després desapareixen.

Després de dir allò es va quedar profundament afligida. La Joanna es va cargolar al voltant de l’escambell als peus de l’àvia, s’hi va abraçar i es va adormir. La mare va agafar del banquet del piano l’exemplar de la setmana abans de Le Monde i es va calmar llegint la història d’un camperol de la Provença que havia violat la neboda i assassinat la pròpia mare i havia viscut feliçment durant trenta-vuit anys, fins a una respectada vellesa, abans que un prefecte tafaner l’enxampés. Ho va traduir a la nostra llengua materna derivada mentre jo rentava els plats. Va arribar la nit i la comunicació es va reanimar per fi gràcies al timbre de la porta, que és ple d’iniciativa. Era la Lizzy, i venia amb el caporal Brownstar. Vam enviar la Joanna a comprar cerveses i begudes sense alcohol i de seguida va començar el ball. El caporal va ballar amb tothom per igual. Em vaig escapolir un moment a la meva habitació, em vaig pintar netament els llavis gruixuts amb un munt de pintallavis i em vaig ajustar una cotilla reforçada al voltant de les costelles perquè se n’adonés que jo era més gran que la Joanna. Ell em va dir:

—Ets un préssec amb nata, algun dia seràs tota una noia, Alícia en el País de les Meravelles.

—Ja sóc una noia, caporal.

—Uh huh —va fer ell, pessigant-me la natja esquerra. La Lizzy va fer circular el ponx i va oferir galetes salades i va ballar amb la mare i amb la Joanna cada vegada que el caporal ballava amb mi. La Lizzy estava encantada de veure’l tan popular, i simplement no se li va ocórrer que era l’únic home present. En el moment més animat de la vetllada, el caporal ens va dir:

—Em podeu dir totes Browny.

Vam cantar cançons de les forces aèries fins a les dues de la matinada, i l’àvia deia que les cançons no havien canviat gaire des de la seva guerra.

—Ara, això sí, els soldats són més joves —va dir—. Fillet, fas cara que la teva mare encara s’amoïna per tu.

—No cal amoïnar-se per mi, he entomat un munt de ferralla sota el foc. M’han ascendit sense parar, de fet. Galó a galó —va dir, fent-li l’ullet a la Lizzy—. Estic molt bé… Per cert —va continuar—, ¿em puc quedar aquesta nit? No em fa res dormir a terra.

—¿A terra? —el va renyar la mare—. ¿Que ets boig?

Un soldat de la República. Déu meu! Tenim una màrfega. Ja saps… una màrfega de l’exèrcit. Estén-la i dorm el son dels justos, caporal.

—Vaja —l’àvia va badallar—, parlant de llits… Marvine, el teu pare ja deu ser a casa. Val més que me’n torni.

El Browny va decidir, cortesament, acompanyar la Lizzy i l’àvia fins a casa. Quan va tornar, la mare i la Joanna s’havien envoltat l’una a l’altra amb els solitaris braços i dormien.  El vaig veure d’amagat des de darrere les cortines, gratant-se sense cap consideració per a la seva pell. Després, resplendent i nu, es va ficar sencer entre els llençols. Em vaig descalçar i vaig anar de puntetes a la cuina. Li vaig preparar una cervesa freda. Vaig anar directe al seu costat i vaig seure.

—Aquí tens una cervesa excel·lent, Browny. He pensat que potser tindries calor després d’una caminada tan llarga.

—Vaja, gràcies, Alícia del Palau del Flam amb Nata, és veritat, estic torrat de calor. Ets una bona camarada. Es va incorporar i va engegar la cervesa dins les tripes d’un glop. El vaig mirar fins al melic. Va deixar la gerra buida a terra i em va somriure. Em va fer un rot a la cara per riure, i després vaig haver de dir-li la veritat.

—Oh, Browny —vaig dir—, t’estimo tant.

Vaig enllaçar-lo per la cintura i vaig recolzar la cara en els pèls daurats del seu pit.

—Ei, bombonet, agafa-t’ho amb calma. Tu també m’agrades. Ets una nina.

Aleshores li vaig plantar un petó de ple a la boca.

—Josephine, ¿qui dimoni t’ho ha ensenyat, això?

—N’he après tota sola. He practicat amb el canell. ¿Veus?

—Josephine! —va repetir—. Josephine, ets una mentidera. Ets el dimoni de mentidera.

El seu afecte per mi va augmentar, i ell també em va abraçar i em va fer un petó de ple a la boca.

—Bé —vaig fer broma—, ¿i a tu qui t’ho ha ensenyat, això? ¿La Lizzy?

—Calla —em va dir, i com més m’estimava menys marge deixava a la conversa.

Em vaig estirar al seu costat, i em va sorprendre de debò de quina manera els sentiments transformen un home. Em va estimar en tota la meva persona, i jo, per demostrar que entenia de què anava la cosa, vaig mussitar:

—¿Ho vols, Browny? Browny, ¿vols fer-ho?

Vaja! Va saltar fora del llit, es va embolicar les espatlles amb el llençol i va gemegar:

—Oh, Crist… Oh —va dir—. Podrien arrestar-me. Em podria detenir la policia militar i em passaria la resta de la vida al calabós —em va mirar—. Per l’amor de Déu, corda’t la camisa. La teva mare es despertarà de seguida.

—Browny, ¿ara què t’agafa?

—Ets una criatura i ets endimoniadament més espavilada del que et convé. ¿Ho entens? Això podria enfonsar-me la vida sencera.

—Però Browny…

—En quin embolic em ficaria! Potser m’expulsarien. Ets una nena. Això és una broma. Qualsevol es casaria amb una nena com tu, però és criminal posar-te la mà tan sols a l’espatlla. Quina gràcia, ¿oi? Ha, ha, ha.

—Oh, Browny, m’encantaria casar-me amb tu.

Va seure a la vora de la màrfega i em va atreure a la falda.

—Ei, quina noieta tan divertida. ¿De debò t’agrado tant?

—T’estimo. Seria una dona de primera, Browny. ¿Saps que m’ocupo de tota aquesta casa? Quan la mare no treballa, es passa l’estona barrinant sobre el pare. Jo sóc la que pentina la Joanna cada matí. Jo li planxo els vestits. Podria fins i tot tenir un nen per a tu, Browny. Sé perfectament com…

—No! Oh, no. No deixis que ningú ni tan sols te’n parli. No fins que facis els divuit. Hauries de ser polida com una nina i no afluixar fins que tinguis almenys els divuit.

—Browny, ¿no et sents sol al campament? Vull dir, si no tens la Lizzy a prop, ni a mi… ¿No et sembla que tinc una figura bonica?

—Home, i tant… —va riure, i em va posar la càlida mà sota la camisa—. La tens endimoniadament bonica, si tenim en compte que ni tan sols està del tot acabada.

Ja no em podia aguantar el desig, i li vaig tornar a fer un petó de ple a la boca, però ell parlava i vaig picar amb les dents contra les seves.

—Oh, Browny, et cuidaria.

—Bé, bé —va dir, i em va apartar empenyent-me suaument—. Ara escolta’m, vés-te’n a dormir abans no fem un bunyol. Vés-te’n a dormir. Ets una nena molt dolça. Dorm i calma’t. Encara ni endevines com n’és el món d’ample. És sorprenent fins i tot per a un home com jo.

—Però estic decidida.

—Vés i dorm, vés i dorm —va dir, retenint encara la meva mà entre les seves i donant-hi copets—. Ara gairebé ets tan gran com la Lizzy.

—Oh, però sóc diferent. Sé exactament el que vull.

—Vés a dormir, criatura —va dir per darrera vegada. Vaig agafar-li la mà i vaig fer un petó a cadascun dels dits morens i després vaig córrer a la meva habitació, vaig treure’m tota la roba i vaig dormir tan despullada com la meva ànima solitària.

L’endemà era dissabte i jo n’estava encantada. La mare fa de cambrera tot el cap de setmana en el Cafè de París, on ha anat aprenent el francès amb els cambrers des que el pare va desaparèixer. Té sort perquè la feina li agrada de debò; la tornen boja els clients, el cafè, la decoració, i només se sent desgraciada en tornar a casa. Li vaig dur l’esmorzar al porxo de davant pels volts de les deu del matí i la Joanna la va acompanyar fins a l’autobús.

—Fes-li al caporal unes salsitxes de la nevera —em va cridar des de mitja distància. Jo esperava que es despertés perquè tornéssim a fer una mica més l’amor, però la Lizzy va entrar pel nostre atrotinat vestíbul.

—Vés a preparar un esmorzar per al Browny —va dir, eficient.

—¿Oh? —la vaig mirar als ulls amb un aire pueril—. Ja em pensava que jo hauria de fer-ho, tieta Lizzy, perquè ell i jo segurament ens casarem. ¿No et sembla, aleshores, que em toca fer-li l’esmorzar?

—¿Què? Digue-ho a poc a poc, Josephine.

—Ja m’has sentit, tieta Lizzy.

Es va deixar caure a l’escala enmig d’un escampall de la faldilla prisada.

—Jo no em sento encara prou gran per casar-me i tinc disset anys des dels volts de Nadal. ¿De debò t’ho ha demanat?

—N’hem parlat —vaig dir, i era veritat—. N’estic enamorada, Lizzy.

Les llàgrimes em tapaven la visió.

—Oh, l’amor… Jo m’he enamorat dotze vegades des que tenia la teva edat.

—Jo no, jo vull el Browny. Trobaré feina i l’enviaré a la universitat quan acabi el servei… És molt llest.

—Oh, llest… tothom ho és.

—No, no pas tothom.

Quan la Lizzy se’n va anar vaig besar el Browny a tots dos ulls, com si fos la Bella Dorment, i ell es va estirar i es va despertar encès de gana.

—L’esmorzar, l’esmorzar, l’esmorzar —va bramar.

El vaig alimentar i ell va dir:

—Òndia, els companys es faran un tip de riure quan sàpiguen que sóc un lladre de bressols.

—No t’ho creguis pas. Faig bona impressió a la gent, Browny. Hi ha hagut munts d’homes més grans que tu que s’han trastocat per mi.

—Ha, ha —va observar ell. Amb uns petons vaig fer que deixés de riure d’aquella manera, i vam tenir un matí agradable.

—Browny —vaig dir, a l’hora de dinar—, li diré a la mare que ens casarem.

—¿No té ja prou problemes?

—No, no —vaig dir—. L’entusiasma l’amor. La torna boja.

—Bé, pensa-hi una mica, cara de nena. Al cap i a la fi, em poden embarcar cap a una zona calenta i em pot liquidar un natiu guillat. Llegeixes coses com aquesta cada dia. Sigui com sigui, ¿no seria divertit un compromís secret durant un temps? ¿Què me’n dius?

—No em serveix —vaig dir, recordant tot el que havia sentit dir a la Liz sobre l’oportunisme dels homes, perquè a vegades, aparentment de bon grat, dormits i desperts, dediquen trenta dies de veritats i mentides a aconseguir un moment de plaer—. Un compromís secret! Altres potser estarien d’acord amb un pla com aquest, però jo no. Aleshores vaig comprendre que jo li agradava, perquè va fer la volta a la taula, va jugar una mica amb les ondulacions de la meva permanent feta a casa i va murmurar:

—Els companys riurien de debò, però m’ho he passat molt bé amb tu.

Després no vaig estar segura que jo li agradés, perquè es va mirar el rellotge i va preguntar:

—¿On dimoni és la Lizzy?

Vaig haver de fer les compres i de deixar penjats alguns comerciants locals desorientats per la meva innocència, perquè és la meva principal tasca dels dissabtes. Vaig anar corrent tota l’estona. No em va robar gaire temps, però mentre m’apressava escales amunt vaig sentir des del rebedor l’impressionant retall d’una conversa. El Browny deia:

—És culpa teva, Liz.

—Se me’n fum totalment —va dir ella—. Suposo que n’has tret alguna cosa de jugar amb una criatura.

—És clar que no, no ho entens en absolut…

—No puc dir que ho vulgui entendre.

—Dimoni! —va dir el Browny—, no escoltes la gent. Ara et trobo insuportable.

—¿Ah, sí? —la Lizzy es va tombar per anar-se’n, va fer petar la porta de reixa a la meva cara i em va clavar a l’empenya  el tacó de la sabata.

—Digue-li a la teva mare que ens casarem —va cridar el Browny així que em va veure—. És insuportable, aquesta Liz, dimoni. Digue-ho a la teva mare aquesta nit.

Aquella tarda vaig fer el que vaig poder perquè el Browny fos més amable. Vaig seure-li a la falda i ell va beure cervesa i em va fer pessigolles. Jo reia, i no vaig trigar gens a entendre de què anava el joc i que havia de ser variat, i corria xisclant, fugint d’ell, fins que ell m’enxampava en un lloc confortable, el sofà de la saleta o el meu dormitori.

—Ets fabulosa —deia ell—. Ho ets. Estic boig per tu, Josephine. M’ho passo molt bé amb tu.

Aquella nit, a un quart de deu, quan la mare va arribar a casa, li vaig preparar te amb gel, la vaig acorralar a la cuina i vaig tancar la porta amb clau.

—Vull dir-te una cosa sobre mi i el caporal Brownstar. No diguis res, mare. Ens casarem.

—¿Què? —va dir—. ¿Que us casareu? —va engegar un esgarip—. ¿T’has tornat boja? Ni tan sols pots aconseguir una feina perquè no tens el permís de treball. Ets una criatura. ¿Vols riure’t de mi? Ets el meu peixet. Encara no has fet els catorze.

—Bé, he decidit que puc esperar fins al mes que ve. Aleshores hauré fet els catorze i he decidit que ens podrem casar.

—Déu meu! No podreu! Ningú no es casa als catorze, ningú, ningú. No en conec cap cas.

—Oh, mare, la gent sí que ho fa, ho veus sense parar als diaris. El pitjor que podria passar seria que sortís al diari.

—Però no tenia ni idea que tinguessis tanta relació amb ell. ¿No és de la Lizzy? Això no està bé… prendre-l’hi. És lleig, és un robatori. Ets una lladre. Les dones hem d’ajudar-nos. ¿Encara no has après res?

—Mira, ella no vol casar-se i jo sí. I pel que fa al Browny  és essencial que es casi. És un noi de vida molt neta, i quan se li acabi el permís no vol tornar a anar amb aquelles seguidores de campaments o amb les dones d’amics. Has de saber apreciar-ho, mare. És una qualitat.

—Ets una nena —va mussitar—. Ets el meu peixet llefiscós.

El Browny va picar a la porta de la cuina deu minuts massa aviat.

—Oh, entra —vaig dir, contrariada.

—¿Com va la cosa? ¿Tot arreglat? ¿Vostè què diu, Marvine?

—Dic que ho deixis córrer, caporal! ¿Què té de dolent la Lizzy? Tu i ella fèieu molt bona parella. Semblàveu estrelles bessones en un cel d’estiu. Ara me n’adono que el teu aspecte no m’agrada. ¿Qui són la teva mare i el teu pare? No he sentit que en parlessis gaire. Fins allà on jo sé, potser tens un oncle a Alcatraz. I tens les dents fatal. Em pensava que l’exèrcit s’ocupava dels casos així. Simplement, no et trobo atractiu.

—No cal que m’ofengui, Marvine.

—Però si és una nena. ¿I si es queda embarassada i això li destrossa tota la constitució? No som a l’Índia. ¿No has llegit mai què passa dins les cases d’aquelles nenes índies que es casen?

—Oh, ell és molt bo, mare.

—¿Què? —va dir ella, entenent el pitjor.

La conferència es va allargar dues hores. Vam beure un parell de vasets de suc de gerd Kool-Aid que guardàvem pel dotzè aniversari de la Joanna que era l’endemà. Ningú no tenia un cèntim, i no vam trobar l’àvia. Més tard, abans de mitjanit, va aparèixer la Lizzy. Venia amb ella un tinent (segon) i el va presentar com el Sid. No el va presentar al Browny perquè ell deia i repetia que els oficials i la classe de tropa no haurien de barrejar-se socialment. En el moment que el tinent va agafar la mà de la mare per saludar-la, em vaig adonar que es quedava estupefacte. Es va posar a suar visiblement en llargues estries a l’esquena i a les aixelles de la gavardina de l’uniforme d’estiu. La mare estava d’un humor esquerp i indolent dels que encenen la flama sota certs homes. L’empipava pensar en la meva obstinadadecisió i en com arrelava l’animació a la meva vida.

—Pertanyem a França —va mussitar la mare—. París, Marsella, llocs així, on als homes els agraden les dones i no empaiten les criatures.

—Sento un munt de simpatia pel temperament gal i m’agrada de debò una veritable dona —va dir ell, esperançat.

—Amb la simpatia no en tinc prou —la veu de la mare es fa enfortir fins al nivell pertinent al seu estat d’ànim—. Em cal també empatia. L’empatia d’un veritable amic és el que m’ha faltat durant anys.

—Ah, sí, també sento això, empatia —la veu li sortia del cor al tinent, i amb prou feines se’l sentia—. M’agrada que una dona hagi tingut un cert contacte amb la vida; que hagi bressolat criatures, sentit les angúnies del part, conegut la mort d’éssers estimats… —… i la mort de l’amor —va afegir la mare, entristida—. Això no és usual en un jove ben plantat.

—Però és la meva preferència personal.

La Lizzy, el Browny i jo li vam agafar un dòlar de préstec mentre ell continuava instal·lat en un estupor idíl·lic i vam sortir a comprar gelats. Ens vam endur la Joanna perquè ens sabia greu haver-nos begut sencera la seva festa d’aniversari. Quan vam tornar amb una ampolla de suc de maduixa negra, no vam veure ningú.

—Començo a sentir-me una celestina —va dir la Lizzy.

Així va ser com la mare finalment va dir que sí al meu casament. La seva degradació moral es va transformar en tanta animació que ens va donar diners per a un test de Wasserman. Va cridar el doctor Gilmar i li va dir que mirés de no fer mal amb les agulles.

—És la meva nena, doctor. La petita Josie que vostè mateix va treure de dins meu. És tan tossuda. Oh, doctor, ¿se’n recorda de mi i del Charles? És una noieta amb caràcter, igual que jo.

Com a conseqüència dels resultats imperatius del test, i malgrat la incredulitat del Browny, no ens vam poder casar. L’àvia, sempre filosòfica i amb l’avantatge de l’edat, va dir que els xicots joves que fan el calavera són tallats sovint en el capoll, per dir-ho així, però que la ciència moderna no trigaria a unir-nos. Ha, ha, ha. Em fa riure si ho recordo.

La mare no en va saber res. Li va passar completament desapercebut a causa de fets més importants en la seva vida. Quan el Browny se’n va anar al campament banyat en penicil·lina i ofegat de pena, la mare li va regalar un pot gegant de caramels esfèrics marca Loft i una llauna de picadura al rom de nous.

Després la mare va tirar endavant amb la seva vida. Sense cap de les decepcions que el Browny i jo havíem patit, el tinent i la mare es van casar. Vam estar contentes, totes, malgrat que tothom sap que no s’havia divorciat mai del pare. El nom que figura al costat del seu a la llicència de matrimoni és Sidney LaValle, Jr., tinent (segon), USN. Una generació anterior i de cabells més arrissats de LaValle s’havia traslladat del Quebec a Michigan, i el Sid sap dir un parell de coses en l’idioma predilecte de la mare. He rebut una postal del Browny. Hi ha una vista aèria de Joplin, Missouri. Diu: «Ei, nena, ànim, t’estima, Browny.

P. S. La salut, millor».

Vivint com visc en una autopista de desànim, m’encanta sentir els sorolls feliços que no paren a l’habitació del costat. M’agradava prémer-me contra el cos del Browny, tot i que no crec que jo fos per a ell res més que una esperança d’èxit civil. La Joanna s’ha canviat a la meva habitació. Tot i que cruix les dents fins ben entrada la matinada, agraeixo la seva companyia. Des que vaig estar promesa, em mira amb respecte. És una noia de debò reconfortant.

---

Conte íntegre inclòs dins del volum Tots els contes, de Grace Paley