Anna Akhmàtova

La figura d’Anna Akhmàtova és cabdal en la poesia russa del segle XX, no solament perquè suposa un lligam innegable amb la tradició puixkiniana, sinó també perquè va saber encoratjar i donar suport als nous poetes joves que anaven sorgint, com ara Ióssip Brodski o Anatoli Naiman. Juntament amb Osip Mandelstam va encapçalar l’Acmeisme, movimient artístic de principis del segle XX que, en oposició al Simbolisme, preconitzava l’ús d’un llenguatge poètic que contingués significats exactes. Les seves primeres composiciones líriques, Capvespre (1912) i El rosari (1914) utilitzen, doncs, imatges concretes per presentar detalls íntims. Les obres posteriors, como Anno domini MXMXXI (1922 ), introdueixen temes patriòtics, però no apaivaguen els crítics soviètics, que consideraven als acmeistes massa personalistes. No va tornar a publicar més poemes fins a 1940, data de la publicació d’Iva. El seu poema més conegut Rèquiem (1935-1940) no es va editar a la URSS fins 1987, ja que per la seva temàtica, una elegia als presoners d’Stalin, va ser considerat massa polèmic. Tanmateix, durant l’última dècada de la seva vida va escriure diversos poemes caracteritzats per la gran bellesa de les seves imatges. Entre ells el seu autobiogràfic Poema sense heroi (1962).