Font: El Punt Avui / Vicenç Pagès Jordà

Davant la guerra, tant els corresponsals com els novel·listes saben que les figures retòriques més aviat fan nosa. Si els fets són extrems, n’hi ha prou narrant-los amb la màxima precisió, sense afegir-hi ni un adverbi ni un comentari. És el que fan Hemingway, Günter Wallraff, Anna Politkóvskaia i també Sorj Chalandon.

Nascut a Tunis el 1952, Sorj Chalandon ha cobert la guerra del Golf, el Líban, Somàlia, el Txad i va ser un dels primers periodistes que van entrar als camps de Sabra i Xatil·la després de la matança de refugiats. Quan tenia vint anys ja treballava com a periodista a Irlanda del Nord. D’aquelles vivències n’ha sorgit Retorn a Killybegs (Edicions de 1984), una novel·la sobre un home que torna al seu poble natal a Irlanda després de reconèixer públicament que ha estat un agent britànic infiltrat a l’IRA.

Chalandon no jutja, però narra els fets des del punt de vista del protagonista, de manera que tendim a comprendre les decisions que pren, que és com dir les accions que fa. El llibre relata la infantesa al llogaret de Killybegs, on el pare li parla en gaèlic però el renya en anglès, com si volgués vincular les llengües a diferents esferes sentimentals. Després arriba l’emigració a Irlanda del Nord, els primers contactes amb l’IRA, l’ascensió i la davallada en l’organització.

A Retorn a Killybegs els anglesos són els altres, distants i desdibuixats. Com que no som davant un pamflet, hi ha anglesos bondadosos i irlandesos cruels; el que tenen en comú és una ràbia que avui dia només podem reviure amb una novel·la com aquesta, escrita per algú que ha vist, que recorda i que sap escriure. Precisament perquè és una novel·la, les persones són més importants que els col·lectius. Per la mateixa raó, les qüestions personals no són prescindibles, tant si parlem dels capellans com dels soldats, de les mares com dels carcellers.

Com que l’autor sap de què parla, ens fem una idea del que significava ser irlandès a Belfast sota el govern de Margaret Thatcher, quan els presos de l’IRA van passar a ser considerats delinqüents comuns. Va ser llavors que van començar les protestes i les vagues de fam que van culminar amb la mort de Bobby Sands i altres dels seus companys. Però això és el teló de fons. Del que parla la novel·la és del compromís, dels errors i de la traïció.

En una entrevista feta per Assumpció Maresma, Chalandon explicava: “Totes les novel·les vénen d’una ferida íntima i profunda que des del periodisme no he pogut escriure.” Llavors ella li preguntava: “Què trieu, el periodisme o la literatura?” I ell responia: “Tots dos. El periodisme m’ha ferit molt i la literatura m’ha guarit.”