Font: Diari Ara / Francesc Orteu
Sergi Pons Codina es dedica als tatuatges i és pare de l’Emma, l’Estel i el Marçal, de 7 anys, gairebé 4 i 1. Viuen a Parets del Vallès. No es considera escriptor però acaba de debutar amb Mars del Carib (Edicions de 1984), una novel·la salvatge i divertida que ha rebut crítiques excel·lents.
 
 
 

Faig cara d’adormit perquè aquesta nit m’he despertat uns quants cops. Fa un parell de dies que hem tret el Marçal de la nostra habitació i l’hem posat amb les seves germanes, i quan un dels tres es desperta es desperten tots.

Vaja.
A casa jo sóc qui va a comprar i cuina. La meva dona s’encarrega de la roba. I netejar ho fem a mitges però passa que quan tens tres fills sempre has d’estar fent coses que són més urgents que la neteja. I si no has netejat el lavabo en dues setmanes, què vols fer-hi?

Són dues nenes i un germanet petit.
El nen els hi fa molta gràcia. Se l’estimen tant que el tenen una mica amargat. L’abraça l’una, l’abraça l’altra. Competeixen entre elles per tenir-lo. Els hi fa molta gràcia veure’l despullat. “Mira la titola!”

Què et preocupa?
De la gran que hauria de llegir més. És important llegir però potser és millor no forçar-la. De la mitjana em preocupa que vagi tant a la seva i que desconnecti del món. És tot un personatge. Em fa patir que no sigui feliç. I és que a vegades la veig molt seriosa. M’agradaria que els meus fills fossin feliços.

Com ho van intentar els teus pares amb tu?
Em van deixar fer la meva i sempre em van donar suport, encara que fes coses que pensessin que estaven equivocades. Aquesta llibertat i suport van ser molt importants. En això de ser feliç hi ha una part del caràcter de cada nen, però una altra part important és sentirse estimat. Quan vam tenir fills teníem clar que volíem estar amb ells tant com fos possible. Jo vaig canviar l’horari de la botiga de tatuatges i a tres quarts de dotze plego per anar a buscar-los a l’escola i dinar. Com que passem tantes hores junts ens coneixem molt bé.

A Mars del Carib no fas referència als fills.
Cap ni una, tot i que la vaig escriure quan ja era pare i estava més centrat. Als vint-i-cinc anys no l’hauria pogut escriure perquè estava fent allò que hi explico. El llibre parla d’uns inadaptats que se submergeixen en un món de substàncies psicotròpiques i d’alcohol. Són uns amics que pràcticament viuen en un bar que es diu Mars del Carib, que ve a ser el protagonista.

“Eviteu la ressaca, manteniu- vos borratxos”.
Aquest és un rètol que es pot llegir en aquest bar de mala mort. El llibre és com narrar una festa salvatge. No té cap mena de moral. No és un llibre que hagi escrit perquè els meus fills coneguin com era jo als vint anys.

Un dia el llegiran.
I què si el llegeixen? Amb tota la merda que hi ha a la societat, no crec que m’hagi de preocupar gaire per això. Suposo que entendran que és una ficció.

Explica’m una rutina diària.
Cada dia, quan anem a dormir, els hi explico una broma. Els hi demano que em diguin tres paraules cada un i jo els hi explico una història que inclou aquestes paraules. I ara ja fem una broma normal i una de marrana. En la marrana podem fer servir paraules com: cul, teta… Ara posem pelut a tot: la teta peluda, la paret peluda. I es fan un tip de riure. Totes les bromes acaben amb ximpleries, esclar. Com més boja és més gràcia els hi fa. I quan hi ha algun tema que els preocupa m’ho faig venir bé i duc la història cap al tema, perquè hi pensin.

M’agrada molt.
I de tant en tant, sense venir a tomb, els abraço i els hi dic que me’ls estimo. Això és important. En l’únic àmbit que sóc sensible és amb els fills. En tota la resta sóc molt gèlid, sóc com una roca. La meva parella et podria dir que no sóc gens afectuós. No ho sóc amb els pares, ni tampoc amb els amics, però sí amb els fills. I els hi dic sovint que me’ls estimo molt. Em surt així.