La terra forma part del cicle narratiu dels Rougon-Macquart. És el quinzè volum d’un conjunt de vint novel·les amb les quals Zola penetra en el fangar de les passions més baixes.
La terra és el veritable personatge d’aquesta obra. Ella ho condiciona tot. Els homes, atrapats i dependents dels seus canvis, esclavitzats per la duresa del seu tracte, reprodueixen violentament entre ells aquestes mateixes relacions. Zola no feia concessions. Acusat de morbositat pels seus conciutadans, es mantenia fidel a la idea de reproduir objectivament la realitat sense transcendències. Volia fer arribar al públic un document humà que indagués les lleis que regeixen el comportament dels homes. La terra li permet acostar-se als fonaments: l’herència genètica, les tasques socials, l’entorn social i material.

La història se situa a Rognes (Romilly-sur-Aigre), a la Beauce. El vell Louis Fouan, l’avi Fouan, té setanta anys i decideix repartir els seus béns entre els tres fills: en Hyacinthe, que la gent anomena Jesucrist, la Fanny i el Cabut. A canvi d’aquesta donació, els fills l’havien de mantenir i passar-li cadascú una renda mensual. Durant un període de deu anys, veiem com transcorre la vida d’aquesta família: pares, fills, oncles, nebots i néts envoltats de personatges ignorants, bergants, borratxos… giren entorn de la terra, de les seves collites, de les sequeres, de la fam i la misèria vinguda de cop per una mala anyada. La terra és el déu i els homes com bèsties malden per sortir-ne sense saber fer altra cosa que enfonsar-s’hi encara més. La brutalitat que ultrapassa tots els límits és la llei no impresa que impera i fa una dissecció magistral dels racons més foscos de l’ànima.