Els ratolins no s’imaginen la trampa de la ratera. Hi caurien, si se la imaginessin? Però no en són conscients, ni tan sols quan hi han caigut. S’enfilen xisclant pels barrots; treuen el musell punxegut entre un barrot i l’altre; no paren de fer voltes, cercant la sortida. L’home que recorre a la llei sap, en canvi, que cau en una ratera. El ratolí hi lluita. L’home, que n’és conscient, es queda parat. Parat físicament,  s’entén. Per dins, és a dir amb l’ànima, també fa com el ratolí, i encara pitjor. Això feien, aquell matí d’agost, a la sala d’espera de l’advocat Zummo, els nombrosos clients, amarats de suor, menjats per les mosques i l’avorriment. Enmig de la calor sufocant, la seva muda impaciència, turmentada per secretes preocupacions, s’exasperava per moments. Tanmateix, quiets allí, es llançaven entre si unes mirades terribles.
Cadascú hauria volgut només per a ell, per al seu litigi, el senyor advocat en exclusiva, però preveia que l’home, que havia de rebre tanta gent al llarg del matí, li dedicaria molt poc temps, i que, cansat, esgotat per l’excés de feina, amb aquella temperatura de quaranta graus, confús, marejat per l’examen de tantes qüestions, ja no tindria per al seu cas ni l’agudesa ni la lucidesa mental que li eren pròpies.

El conte segueix, clica aquí per llegir-lo sencer en pdf. 

Conte íntegre inclòs dins del volum Contes per a un any, de Luigi Pirandello