Haurem de catalogar Sucre cremat entre la literatura de mares i filles, però la classificació ens quedarà curta. Perquè la narració confronta la relació amb la mare anciana que comença a no poder-se valdre per ella mateixa. La filla se’n fa responsable, tot i que no acaba d’oblidar com va arriba a odiar-la quan era jove. En els seus records d’infantesa, entre altres coses, se’ns narra la vida de la mare com a concubina d’un guru espiritual que les porta a viure a les entranyes d’una secta i després a demanar caritat a les portes del club de camp en el qual el seu propi destí havia pautat que entrarien com a sòcies.

Però a tot això s’hi sumen pinzellades de la protagonista com a dona casada que dubta de la pròpia maternitat per si l’aboca a cometre els mateixos errors maternofilials que ella ha patit, o a veure com l’amistat perd el valor que tenia a la joventut i, tot i que no ho vulgui reconèixer, el suport mut de la seva parella acaba sent un dels seus pocs pilars.

En el fons, una acaba buscant la llibertat íntima que és la que ha criticat en els seus progenitors. I és que construïm la nostra identitat en base als desitjos, les limitacions socials i, moltes vegades,  contra el desengany del que no ens agrada o que hem patit.

Una novel·la fresca, plena d’un humor que esdevé explosiu en les fogarades del sexe, que amb una naturalitat d’aparença casual ens ajuda a reconèixer-nos en les esperances, incoherències i frustracions de tota una vida. Una vida de la qual sembla que no acabem d’agafar mai prou les regnes.  Sucre cremat està ambientada a la ciutat moderna de Nova Delhi, que fa convergir les tradicions amb les pulsions del capitalisme més actual, que suposa un decorat perfecte per les incoherències d’una intimitat —la de cadascú de nosaltres.

Ressenya original aquí.