A punt, estic a punt d’haver dit tot el que havia de dir sobre Jim Dodge en la meva vida. Jim Dodge és el meu escriptor preferit. I no està sol, està al costat de Susan Hinton, Nik Cohn, Edward Limonov, Joe Orton, Adrian Henri, B. S. Johnson, John Osborne, Shelagh Delaney, Richard Brautigan, Kurt Vonnegut i, és clar, John Fante. I més. Aquesta entrevista serà la culminació de tant parlar: entre preguntes i respostes aquí hi ha tot el que s’ha de saber d’ell. L’únic que han de saber abans de començar és que JIM DODGE és un senyor californià nascut el 1945. Que ha escrit tres novel·les (Fup / Fut, Edicions de 1984; Not Fade Away / El cadillac de Big Bopper, El Aleph, i Stone Junction / Introitus lapidis, Alpha Decay) i que les seves obres tenen tot el que busco sempre en la literatura: honestedat, passió, ritme, discos, drogaaddicions variades, possibilitat de redempció, obsessió polvoritzadora, tristesa (i com vèncer-la), culpa (i com desfer-se’n) i una quantitat enorme de diversió útil, fèrtil i gens banal. Després de llegir Jim Dodge, com no passa gairebé mai, la percepció de certes coses canvia irremissiblement. De la mateixa manera que amb alguns discos i pel·lícules inductors de catarsi, hi ha, una vegada s’ha llegit, un abans i un després ben clars. Perquè vegin, sense més preàmbuls, quin tipus de persona és Jim Dodge, només diré que és un escriptor mític als Estats Units, algú que ha estat seleccionat molts cops en tots aquests «els mil i un llibres que has de llegir abans de morir», algú que podria ser fabulosament ric i famós i idiota si hagués decidit vendre’s l’ànima i la feina al millor postor. Però Dodge no és així, com ho demostra el fet que em contestés una entrevista de quasi trenta preguntes i que va acabar omplint disset pàgines de Word (a un espai i amb cos dotze) per a un fanzine. És a dir, res que li fes augmentar les vendes, res que li donés publicitat ni popularitat o groupies ardents. Dodge ho va fer per la mateixa raó per la qual nosaltres fem altres coses —sense anar més lluny, el fanzine La escuela moderna—: per passió i per afany de transmetre emocions, intercanviar coneixements, celebrar el tiberi. Aquesta entrevista és una conversa fan-autor que a estones sembla una xerrada pare-fill, a estones alumne-tutor, constantment guru-seguidor i ocasionalment, fins i tot, parroquià-confessor. Jim Dodge ens parla en exclusiva d’estupefaents, dels deures i goigs de la paternitat, de la legitimitat de revoltar-se contra un govern injust, del bioregionalisme, la bogeria, de la seva macro-novel·la abandonada de detectius amb identitat múltiple, de Thomas Pynchon, de fetitxismes d’escriptor, de remeis contra la pena i d’altres solucions zen per a moments difícils. I de més coses; de fet, de totes les coses sota la capa del sol: és una entrevista densa, detallista i meticulosa, fins i tot indiscreta, una mica sentimental, també confessional, ocasionalment filohippy, i molt llarga. Però val la pena, ja ho veuran. No afegiré cap paraula més als seus ensenyaments: seria redundant. Si heu de seguir un mestre (o un cogombre), seguiu-lo a ell, posats a fer. És el millor, i escriu com els àngels. Perquè llegir Jim Dodge, com deia Thomas Pynchon al pròleg de Stone Junction, «és com estar en una festa sense fi on se celebra tot allò que és important de debò». I la festa acaba de començar.

L’entrevista sencera està inclosa sencera a la nostra edició de Fut, traduïda per Martí Sales.