Font: Damià Alou / Diari Ara

Seria llàstima que al mig dels gruixats i ostentosos volums de falsa literatura confessional i autèntica literatura inflada que decoren les llibreries ens passés per alt una col·lecció tan menuda, discreta i selecta com Incís, d’Edicions de 1984. Fa poc en comentàvem l’esplèndid llibre de Claudio Magris Il·lacions al voltant d’un sabre, i ara ens ofereix aquest apassionant Amerigo de Stefan Zweig, un exemple del que hauria de ser l’edició: magnífiques traduccions sense errates –la del mallorquí Gabriel de la S.T. Sampol n’és un exemple– amb un embolcall de tacte exquisit. També és de recomanar el llibre de Zweig, un autor de qui cada parell de mesos se’ns ofereix una nova troballa, i tot i que les seves novel·les, sempre llegidores, potser no passen el tall de modernitat que imposà Arthur Schnitzler a Història somiada (Quaderns Crema), els seus assaigs, entre els quals trobem llibres tan recomanables com Fouché i Moments estel·lars de la humanitat, es llegeixen com narracions. Perquè Zweig, sense ser un especialista en filosofia, crítica, medicina, història o psicologia, va saber escriure sempre sobre tot amb la mirada astorada i encuriosida del que vol aprendre i comunicar-ho.

Aquest Amerigo n’és un magnífic exemple. És la història d’Amerigo Vespucci, el florentí que acabà donant el seu nom al continent que Colom havia descobert per un embull fet de casualitats, errors i malentesos, algú que, per un viatge que no havia fet mai ni mai va afirmar que hagués fet, va assolir una glòria immensa i potser immerescuda. Però el llibre de Zweig no és una biografia –hi ha molt poc per contar de Vespucci ni una crònica dels seus viatges, sinó una anàlisi curosa, breu i apassionant de com el sobtat anhel europeu de viatjar del segle XV acabà transformant tot el món. Al primer capítol, Zweig ens dibuixa amb quatre pinzellades l’evolució d’Europa des de l’any 1000, un continent paralitzat que no vol saber res més del món, i que fins i tot ha oblidat allò que sabia. La creença que el món s’acabaria ha congelat el pensament, els afanys, les idees… Però el món no acaba, i per agrair-l’hi a Déu els cristians embarquen cap a Terra Santa, on es troben amb uns sarraïns amb un grau de civilització i de tècnica molt superiors. El 1298 arriben a Venècia dos homes vells que, segons diuen, han estat a Armènia, el Turquestan, la Xina. Un d’ells, Marco Polo, demostra que és possible arribar a l’Índia. I allà és on arriba –o creu que ha arribat– un tal Colón, Colom o Colombo, que el 1493 ja s’ha convertit en gran almirall de Sa Majestat i virrei de les províncies descobertes. Però Colom encara creu que ha estat a l’Índia, a prop del Ganges, i en cert moment, la humanitat vol saber què dimonis ha descobert.

El 1503 a París i Florència es publiquen uns fulls volanders amb el títol de Mundus Novus, escrits per un tal Albericus Vespucius o Vesputius, el qual, en forma de carta a Laurentius Petri Francisci de Medicis, narra un viatge a terres desconegudes. L’opuscle és el primer que relata un gran viatge i amb amenitat, el primer que comunica el terror dels navegants, els afanys i patiments, la trobada amb uns homes de pell colrada que habiten una mena de “paradís terrenal”, una qüestió important, perquè els teòlegs grecs creien que Déu, després de la caiguda d’Adam, no havia destruït el paradís. Albericus afirma una cosa encara més increïble: on ha arribat no és a l’Índia, sinó a una terra completament nova i desconeguda entre Àsia i Europa. És el primer que completa el descobriment de Colom, el primer que en reconeix el significat, a qui pertany el mèrit històric d’haver-ne trobat el sentit.

Diu Zweig que “mai cap escriptor no ha esdevingut tan famós havent deixat una obra tan breu”. Però les fames són enganyoses i efímeres, i les casualitats, malentesos, fets i omissions que se’ns relaten a partir de l’opuscle de Vespucci componen una intriga digna d’Umberto Eco. I en la trama, Vespucci, fill de notari, nascut a Florència el 1451, i un home sense ofici ni benefici quan emprèn el seu viatge a les Noves Índies, no serà més que el personatge passiu que farà néixer la sonora i vibrant paraula Amèrica