Si una cosa li és deguda a Ucraïna respecte de Rússia és haver-li fet de nucli originari quant a l’establiment d’un poder organitzat en expansió, que acabarà essent l’imperi rus. I a més a més, Rússia li deu el nom: el territori d’acció del principat de Kíev, amb la capital fundada el segle V, va ser, sota el govern d’Oleg, després dels llegendaris Askold i Dir, l’Estat de la Rus a l’inici del segle X. I en qualitat de tal havia guerrejat contra Bizanci i amb Bizanci establí després tractats, igual que els establí amb Occident. Perquè, per exemple, a la meitat del s. XI el rei de França es casà amb Anna de Kíev a la catedral de Reims, i el mateix any del casament (1051) es va redactar la Ruska Pravda (el Dret de la Rus). Volodimir I, que havia reforçat la potència de l’Estat de Kíev a cavall dels segles X i XI, va ser el primer a voler expandir-se cap al sud annexionant territoris, i va arribar fins al Quersonès, just damunt de Crimea. Després els destins de la Rus van ser molt diversos i sagnants, contra cumans, mongols, tàtars, lituans, lituans-polonesos… Però igualment cal posar sobre la taula les lluites intestines. A l’època del domini cosac, hi havia hagut fins i tot diversos territoris ucraïnesos, sota govern de diferents hetmans (atamans), a la dreta i a l’esquerra del Dnièper.

Crimea, en canvi, ja era des del principi un territori especial, lligat des de temps antics a les civilitzacions mediterrànies: una de les ciutats més conegudes de la zona, a part de Sevastòpol, és Feodòssia, una fundació grega entre d’altres de la mar Negra. Fou terreny dels cimeris, cobejat per escites, romans, huns, genovesos, venecians i turcs. Però sobretot terra de tàtars, amics i enemics de russos i de turcs segons calia, a favor dels uns contra els altres i a l’inrevés. Els turcs acabaren quedant-s’hi, i fou el temps dels khanats otomans. Fins que Caterina II aconseguí, a final del segle XVIII, que Crimea fos independent i esdevingués a la fi un protectorat seu. Val la pena recordar que la guerra de Crimea del segle XIX (on va combatre el jove Lev Tolstoi, i ho deixà escrit) es va iniciar per la pretensió russa de dominar més territori turc, amb l’excusa de defensar els cristians ortodoxos fossin allà on fossin, fins i tot si vivien en terres turques (argument que també avui s’esgrimeix des del Kremlin). La derrota de Rússia va comportar condicions no desitjades, com la prohibició de tenir flota a la mar Negra, però l’annexió de Crimea a l’imperi no va canviar, fins al regal de Khruixtxov i l’actual annexió.

Aquest succint marc històric i geogràfic ens servirà per emmarcar les vicissituds de dos escriptors «russos» que van tenir part de la vida directament lligada a Kíev o a Crimea: el novel·lista Mikhaïl Bulgàkov i el poeta i crític Òssip Mandelstam, nascuts tots dos el mateix any, el 1891.

Podeu llegir l’article sencer de Jaume Creus a Núvol, digital de cultura.

• Óssip Mandelstam, el poeta de l’acmeisme, escriptor intel·lectualment lliure, lúcid, orgullós i contradictori, que creava la seva poesia mormolant-la amb els llavis i dictant-la després, enamorat d’Europa i dels seus pintors i escriptors, obert a les diverses cultures i religions, aquest home irrepetible trobà la mort ignominiosa del gulag siberià just a les portes. Però en la desgràcia va ser prou afortunat de tenir al seu costat, tota la vida adulta, la seva dona, Nadejda, que conservà la seva poesia fent-ne còpies i amagant-les o passant-les a d’altres perquè les ocultessin fins a temps millors.
• Som a l’any 1917, la Revolució és a punt d’esclatar i el jove doctor Bomgard, que tot just acaba de sortir de la universitat, es veu abocat a les profunditats de la Rússia rural, on les darreres innovacions tecnològiques com ara la llum elèctrica i el telèfon encara no han ni arribat. Aquest jove doctor, ¿com s’ho farà per fer front a la feixuga responsabilitat de ser el metge solitari d’un vast territori aïllat ple de pacients ignorants i supersticiosos? Amb una deliciosa barreja de realisme franc i d’exhuberància humorística, en aquest recull de relats, que inclouen algunes de les observacions més personals i interessants de Mikhaïl Bulgàkov sobre la joventut, l’aïllament i el progrés, l’autor plasma els dubtes sobre la pròpia competència i la immensa càrrega de responsabilitat que experimenten els metges joves de les zones rurals.
  

  ---

  

  La Rússia de Putin no s’entén sense la humiliació que va representar l’esfondrament de la Unió Soviètica de la mateixa manera que l’arribada de Hitler al poder no s’entén sense la humiliació que van representar per a Alemanya les reparacions de guerra imposades el 1919 pel Tractat de Versalles. El llibre comença el 2006 amb l’assassinat de la periodista Anna Politkóvskaia i del policia exiliat a Londres Aleksandr Litvinenko. Putin, un home del KGB, un txequista, governa des de la tardor de 1999 amb la intenció de fer de Rússia un estat policial i perpetuar-se en el poder.

  Refer l’imperi aplicant a Ucraïna la doctrina soviètica de «sobirania limitada», desencadenant una guerra civil, annexionant-se Crimea i ocupant el Donbass és un dels deliris que Putin té al cap, alhora que vol que Europa se senti amenaçada, i aprofitarà qualsevol escletxa per entrar-hi. ¿Era darrere de la crisi catalana del 2017? ¿Es tractava de sacsejar Espanya, un dels flancs més fràgils de la UE? ¿I com de malament es portarà amb els EUA de Joe Biden?

• A Txevengur hi han fet la revolució. Pagesos pobres, delegats del Partit, milicians i rodamons, fascinats per les notícies que els arriben, s’hi acosten per comprovar de primera mà com és el comunisme. Els personatges que hi apareixen —homes sencers, tendres i valents— són arquetips d’una realitat nova, contradictòria i difícil. Concentren els sentiments d’un poble esgotat pel sofriment de segles i que de sobte es veu empès com una locomotora imparable cap al socialisme. Amb una passió que s’encomana, els protagonistes es precipiten cap a tot allò que encarna el progrés —la ciència, la tècnica, les màquines— i recorren les estepes per estendre la revolució. És la seva única raó de viure. Els pagesos, aïllats, analfabets i endurits, entenen el que poden i els més pobres ho posen en pràctica: el socialisme «al peu de la lletra» pren unes formes delirants. Els paisatges de la immensa Rússia, barrejats amb els desolats interiors dels homes que hi viuen, donen a aquesta obra un poder magnètic.
• L’obra de Iàkov Braun (1889–1937) constitueix una descoberta majúscula. Escriptor i crític ucraïnès d’origen jueu, forma part d’aquests grans mestres «purgats» en els anys trenta. Va ser perseguit sistemàticament des del 1922 i afusellat durant les grans purgues del 1937. De la seva obra, que li va ser confiscada després d’arrestar-lo, sembla ser que només es conserven els relats que avui publiquem i que es van rescatar dels arxius de la repressió soviètica.En el relat que dóna nom al volum, El gambit del diable, un vell jueu rellotger —apassionat dels escacs— que no ha perdut cap partida en divuit anys i un misteriós foraster en juguen una mentre a fora s’ensorra el món en un pogrom apocalíptic… El ritme, el vocabulari, les al·literacions, la fantasia, les reflexions, la fascinació per la revolució i l’amor pels escacs proporcionen un veritable plaer literari. Braun, influït per la idea de convergència de les arts, desenvolupa un estil molt personal, brutal i encès, particularment sensible als ritmes i a les harmonies en què la modernitat més abrandada topa amb motius tradicionals heretats del folklore jueu. És el cas dels relats d’aquest llibre que omplirà de joia tots els amants de la bona literatura.
• Quinze anys més tard d’haver-ne hagut de marxar, en Nazar torna al seu poble, on gairebé no hi batega la vida. Instruït pel poder soviètic, arriba a casa seva amb l’ordre d’implantar el socialisme en un lloc on ni tan sols saben què vol dir Stalin i amb l’encàrrec d’aturar la inexorable extinció de la seva gent, el poble djan.«Fugitius i orfes de tot arreu i esclaus extenuats i vells, foragitats. També dones que havien enganyat el marit i que havien anat a parar allà per por; noies que arribaven per quedar-se i que no volien cap altre marit després d’haver estimat homes que s’havien mort de sobte. I encara gent que no coneixia Déu, gent que es burlava del món, criminals…» Aquests són els djans, que vaguen per la terra. I vet aquí que en Nazar Txagatàiev s’acaba confonent amb el seu poble i es condemna a descobrir la seva pròpia ànima.La sensualitat de la llengua de Platónov i l’originalitat del seu estil fan que cada obra de l’autor sigui una experiència catàrtica i emocionant, impossible d’oblidar. Si Txevengur narra el viatge cap al poble del comunisme i La rasa explica la construcció de l’edifici del socialisme, Djan presenta un moment molt especial del procés convuls de trànsit cap al socialisme, en un escenari remot de l’Àsia Central, amb imatges punyents i personatges simbòlics. Revolució i espiritualitat a parts iguals.
  

  ---

  

• Joseph Brodsky és un poeta per canviar les nostres vides. És la desembocadura d’un riu que ve dels grecs i dels romans, que s’amara de la tradició jueva, que devora l’alta literatura russa i polonesa dels segles XIX i XX i que arriba esplendorós a la literatura que l’acull, l’anglosaxona. Considerava la poesia com la forma suprema de l’al·locució humana, amb la màxima capacitat crítica envers la realitat que l’envolta, i afirmava que quan s’escriu poesia un es queda enganxat perquè la rima descobreix la dependència entre les paraules, els sons i els conceptes que condueixen cap a la saviesa, «com un narcòtic». Arquitecte de les imatges poètiques i geògraf de la dimensió entre l’espai i el temps, Brodsky deia que un poema sempre li arribava per una via musical, que s’anunciava per un so determinat, amb un so suau: «Només em queda omplir de paraules noves les formes velles. Els meus poemes sempre parteixen d’un to, obro les orelles i la resta és com tocar el piano amb el suport del pedal; si un té sort, els primers tons ja sonen bé. La poesia és un art de formes cultes que ja han estat descobertes i utilitzades per altres abans».
• Figura cabdal de la poesia russa del segle XX, Anna Akhmàtova és un referent imprescindible no solament per entendre part del que va passar a la Unió Soviètica amb la cultura i l’art no abocat a la lloança sistemàtica del nou ordre social, sinó també per comprendre que en la poesia russa els lligams amb el passat poètic no es trenquen mai, i a més a més es projecten en el futur. Akhmàtova va saber absorbir tot el pòsit cultural dels temps de Puixkin, quant a classicisme i temàtiques, per reportar-lo després a les noves generacions, que la tenien com a far en la foscor. Poeta que crea addicció en els seus lectors, sempre s’ha vist estimada i poc llegida, perquè no existien edicions a l’abast en la nostra llengua que no fossin breus antologies.
  

  ---

  

• Daniïl Ivànovitx Iuvatxov, nom real de Daniïl Kharms, (1905-1942) és un personatge estrany en la literatura de les avantguardes russes del s. XX. Amic de la mentida, de l’absurd, de l’exageració, dels extrems i de l’error, Kharms va haver de passar-se una bona part de la vida limitant-se a publicar literatura infantil, que era tot el que el règim soviètic li permetia fer. La resta de la vida, se la va haver de passar sense publicar res. Les circumstàncies de l’entorn van atiar les necessitats evasives de l’autor que, sobretot a través de la prosa, es va anar creant tot un món de l’absurd. Kharms fou detingut l’agost de 1941, durant una nova onada de repressió de dissidents. Fou traslladat a una presó de la policia política, on passà uns mesos. Per tal d’evitar que l’afusellessin, fingí trastorn mental. Se li diagnosticà esquizofrènia i fou ingressat en una penitenciaria psiquiàtrica de Leningrad, on morí de fam durant el primer hivern de bloqueig nazi sobre la ciutat, l’any 1942.
• Durant la dècada de 1930 —la dècada de la misèria i de la prosa—, en apartaments foscos de diverses ciutats franceses, Marina Tsvetàieva va escriure les peces que formen part d’aquest volum: «El diable», «La mare i la música» i «La casa del Vell Pimen». Tres relats que fan sortir a la llum els llocs amagats de la infantesa de Tsvetàieva. El seu món, dominat per les tres emes (la mort, la mare i els mots), és un món profundament sensorial i desconegut, del qual acabarà brollant tota la seva poesia.
  

  ---

  

Un dia d’Ivan Deníssovitx d’Alexander Solgenitsin la descripció veraç i autèntica de la vida en un camp de concentració sota el règim de Stalin.

“… Aquí, minyons, impera la llei de la Taiga. Però també s’hi pot viure. Us diré qui se’n fa l’estella al camp: el qui llepa els plats, el qui posa afecte a la infermeria i el delator que va a trucar a la porta dels responsable dels serveis de seguretat.”

A Un pavelló de cancerosos, el guanyador del Premi Nobel de Literatura del 1970 Alexander Solgenitsin ens mostra, partint de la manera com cada malalt enfronta la malaltia, la personalitat del buròcrata soviètic i la del treballador que pensa lliurement.