[Prèvia: recordeu que en Jordi Mas, traductor de l’obra, recitarà demà aquí juntament amb la Judit Díaz, traductora de Poemes escollits de Jospeh Brodsky et altri!]
Font: Serra d’Or
Possiblement alguna vegada heu experimentat la sensació de nuesa que a moments ens trasmet la cultura oriental. És una sensació que pot passar del sentit diàfan de les coses a la buidor més absoluta, de vegades voreja una mena de significació universal, senzilla, entenedora; d’altres, la seva simplicitat la col·loca al nivell dels envasos rebutjables.
Si aprofundim la literatura japonesa trobem sovint aquesta característica.
Textos que potser rebutjaríem en una primera lectura se’ns presenten com una gran obra i això ens obliga a mirar-los d’una altra manera, a desconfiar de les primeres impresions, a burxar el cor de les paraules. Aquesta sensació ens assalta sovint llegint els clàssics, com ara Matsuo Bashô, un dels autors que es poden arribar a convertir en un vici privat.
En veure que Edicions de 1984 havia publicat L’estret camí de l’interior, de seguida em va assaltar la necessitat incontenible de posseir-lo. Havia llegit els haikus de l’autor amb admiració creixent, és clar, però amb els diaris no havia connectat i, sovint, em semblaven massa simples. Una edició en la nostra llengua era, doncs, un esdeveniment.
Ara que L’estret camí de l’interior ha passat a ser un dels quatre o cinc llibres que ocupen la meva tauleta de nit i que s’hi quedarà durant molt de temps, puc explicar sensacions diferents, algunes ja intuïdes o pregonades, però mai amb un exemple tan adient.
Els diaris de Bashô ens parlen des de la senzillesa, és ben cert, però la simplicitat no hi té lloc en cap moment. Tot i que resultarà difícil per a les nostres ments occidentals, si aprofundim les seves paraules, si hi dediquem un temps net i obert, anirem comprovant com ens va atrapant dins la seva mirada per transmetre’ns un sentit diferent, més proper a algun lloc de la nostra experiència on les coses tenien significats primigenis i era possible deixar-se envair pel fons terapèutic que alberga tot llenguatge.
Bashô és capaç d’escriure sobre aspectes molt complexos de l’ésser humà i, si no hi estem atents, de fernos creure que no tenen importància. Però depèn de nosaltres, fins a quin punt ens hagi assaltat l’oblit d’allò que paga la pena. I tot això ho aconsegueix amb un llenguatge tan treballat que més aviat ens farà l’efecte que escriu a rajaploma.
Si fa temps que no us compreu un llibre perquè duri, us podeu fer un gran regal. La traducció de Jordi Mas López és a l’altura necessària perquè L’estret camí de l’interior esdevingui inoblidable i ja per sempre necessari.