Un home volant fins al cel en un escarabat merder gegant per visitar els déus i portar la pau al món, una secta tronada d’intel·lectuals comandats per Sòcrates que passen massa temps als núvols, o uns homes que se’n van a viure una vida de reietó amb els ocells i acaben instaurant-hi un règim aupressor.

Deia Pompeu Gener que Aristòfanes, el gran poeta còmic de l’antiguitat, era «un tipo únic del seu art», amb un «esperit únic que no s’ha vist mai més en la Història». I si bé és cert que «el món no ha vist, i potser no veurà mai més, un tal espectacle: l’orgia dirigida pel geni», aquest autor genial, capaç de l’escatologia més descontrolada, de la fantasia abans del gènere fantàstic i dels jocs de paraules més surrealistes, ha hagut de passar pel purgatori de les traduccions, per les diferents censures que l’han intentat fer més passable per a la moral de l’època, sense fer justícia ni al seu verb descarnat ni a la seva fastuositat. S’oblida així que Aristòfanes va ser un poeta còmic. Presentem aquí la primera traducció catalana en vers de tres de les seves comèdies més líriques, més alades: La pau, Núvols i Els ocells. Unes traduccions que miren de conciliar els dos caràcters indissociables de l’autor, l’humor i la poesia.