Entre l’infern i la glòria és una novel·la que narra la vida i l’obra d’un dels primers escriptors catalans de tots els temps, Jacint Verdaguer, a la segona meitat del segle xix.

L’autor hi retrata una vida que per al seu protagonista va ser un infern i alhora un doble procés d’ascensió a la glòria: la glòria terrenal del poeta i la glòria celestial a què aspirava el sacerdot. És la història d’un geni de tarannà torturat, sempre insatisfet, resolut. Verdaguer és  capaç de passar de la submissió absoluta a l’Església a la rebel·lió contra el seu bisbe quan cau en desgràcia i el seu entorn natural —el catalanisme regionalista— se li gira en contra.

La novel·la se centra en els últims dies de la vida del protagonista, el 1902, malalt terminal de tuberculosi, un curt període en el qual es reprodueix la lluita encesa entre dos grups d’amics —els de la Lliga i els republicans— per influir en les decisions del poeta. En el reducte clos de la Vil·la Joana de Vallvidrera i enmig de grans tensions, sobresurten les figures de la família que el cuida, les visites que rep, els metges que el tracten, dos cosins intrigants que actuen rere les bambolines, i també el personatge d’en Pep, el soldat sanitari que l’assisteix, l’únic cor net en aquell microcosmos asfixiant.

Acompanyant el relat, apareixen episodis de la vida del poeta emmarcats en la Barcelona de l’època en plena expansió industrial i urbana, l’ascensió del regionalisme, la segona carlinada, el Memorial de Greuges, les interioritats dels Jocs Florals, l’Exposició Universal del 1888, la bomba de la processó de Corpus, les seqüeles de les guerres d’Àfrica i de Cuba, la seva relació amb la família reial…

L’acció se centra en indrets naturals o en ciutats i pobles de Catalunya i del món, seguint els periples viatgers del poeta per Amèrica, Europa i Àfrica i també a bord de diversos vaixells, d’un dels quals va ser capellà per dos anys.