És possible que l’home, i en primer lloc l’home de les paraules, el poeta, hagi confiat massa en el poder de les paraules. Ara bé, que després de tanta devastació i de tanta negació encara hi continuem confiant, potser amb menys ingenuïtat, però no pas amb menys fervor ni amb menys passió, probablement és una prova conclusiva de la nostra necessitat de la paraula. De la mateixa manera que, a desgrat de miopies o de sordeses, necessitem els ulls i les orelles, de la mateixa manera l’home necessita les paraules. Sí, encara parlem, encara diem a la persona estimada les paraules que ens sembla que seran definitives, encara ens consolem amb paraules i encara esclatem en paraules quan un goig o una cosa bella ens colpeixen tot d’una. La condició de l’home es lligà un dia amb la paraula, potser definitivament, i ara ja no ens en sabríem estar, ja no ens en podem estar. I la poesia ho anuncia arreu.

Del pròleg de Lluís Solà