De vegades un sotrac emocional pot enfonsar-te. Altres vegades pot generar l’energia necessària per fer balanç d’una vida. És el que li passa a l’autora amb el fet de la mort violenta de l’amiga. La commoció és tan forta que necessita buscar, indagar, restituir, fer justícia. Però no té cap instrument per fer-ho. Ella només sap escriure.

Sense alè constata que la imaginació és lliure i dubtós el funcionament de la memòria; no obstant això, la traïció, de ser-hi, és involuntària i, en qualsevol cas, projectiva. La traïció —o la contradicció— no és pas el contrari de l’amor: és el mateix amor.

Sense alè és un llibre fronterer, en el fons i en la forma. Es confonen els límits entre prosa i poesia, i no se li pot dir novel·la perquè la ficció desapareix per donar entrada a determinats records d’un temps i d’un país que ja sembla remot.

La independència de les dones té un preu massa alt. L’honestedat de pensament també. I una generació sencera pot quedar atrapada per la covardia dels que l’han precedit. L’autora aboca apassionadament sentiments, fets, història com un patac d’aigua. Efectivament, sense alè.