L’autora de l’exitosa novel·la Olive Kitteridge reprèn el seu personatge de la mestra rondinarie a Llum de febrer.

Benvinguts de nou a Crosby. Ho recorden? Ja fa onze anys, la nord-americana Elizabeth Strout (Portland, 1956) ens va conduir a aquest poblet costaner de Maine i ens va fer espiar les vides quotidianes dels seus habitants en un llibre de vides creuades que portava per títol el nom de la mestra jubilada que vinculava, d’alguna manera, les diferents històries: Olive Kitteridge. Aquell llibre va guanyar el premi Llibreter (aquí) i el Pulitzer (allà), d’ell es va fer una mini-sèrie d’HBO en què Frances McDormand interpreta Olive (va guanyar vuit premis Emmy). Entremig l’autora -que va ser número 1 en vendes al seu país i va sortir al programa d’Oprah Winfrey- va escriure Els germans Burgess, Em dic Lucy Barton i Tot és possible. Ara, tancant el cercle, torna a la fictícia Crosby, amb la novel·la Llum de febrer, que comença just on acabava la primera. Amb la notable novetat de veure la esquerpa Olive Kitteridge decidida a casar-se. En anglès el llibre es titula Olive, again, perquè no hi hagi dubtes. Strout respon per telèfon a aquest diari des Maine, l’escenari de la seva ficció i el lloc on va créixer.

Xavier Ayén: Què hi trobarem,  aquí?

Elizabeth Strout: L’acció s’inicia amb les primeres aproximacions entre el Jack i l’Olive, ja grans; el naixement de la seva relació, després el matrimoni i els anys que van passant… Mai saps, jo vaig conèixer el meu marit en una presentació d’un llibre meu. Paral·lelament, veiem les històries de diferents personatges, amor, desamor, pèrdua, solitud…

Per què torna Olive?
Mai no vaig creure que ho faria, però ella em va trucar. Un cap de setmana que era a Noruega la vaig veure clarament, jo seia en un cafè a la banda de la finestra i ella va passar pel carrer, conduïa el seu cotxe cap al port. Se’m va aparèixer. Tenia una determinació a la mirada que feia impossible obviar-la. Què estaria fent? De seguida, allà mateix, em vaig posar a escriure. Així que no va ser una decisió, sinó un impuls.

Com canvia la seva vida?
Ja jubilada, tindrà una gran sort. A partir de la seva nova relació de parella, la seva naturalesa rondinaire se sotmet a un  entrenament intents per ser una dona tractable, per continuar creixent i desenvolupant-se. Ella és una persona difícil, però els lectors l’estimen perquè és molt autèntica. Qui no és complicat?

Moltes escenes diuen més del que diuen literalment, per exemple, la de el part per sorpresa d’una noia en una festa, a la qual Olive assisteix, com a improvisada llevadora, en un cotxe.
La meva intenció és només atrapar el lector i no deixar-lo anar. En funció de les seves experiències adascú atorgarà els significats que vulgui al llibre.

Per què la Kailey es despulla davant de l’avi a què va a netejar-li la casa?
Perquè és jove, inconscient, troba a faltar al seu pare, la seva mare no li fa el més mínim cas i troba en aquest senyor tan respectuós una via d’experimentació, d’exploració.

La culpabilitat és una ombra sobre diversos dels seus personatges. La mateixa Olive, de sobte, té la revelació d’haver estat una mala mare.

Vol entendre qui és, el que ha fet i el que no. Per més que ens expliquem davant d’altres o de nosaltres mateixos, no sabem qui som de veritat. Almenys ella reconeix qui no ha estat, i això l’ajuda. Molts pares fallem als fills sense ser-ne conscients. Comprendre no és perdonar. Ella mira amb enorme recel a la dona del seu fill, l’Ann; no entén per què el Christopher es va casar amb ella i li costa dissimular la seva repugnància davant els fills del matrimoni anterior d’ella. Però en Christopher tampoc ha madurat de el tot, com mostra el seu rebuig frontal al nou company de la seva mare.

Mai sabem qui som?
És clar que no! A cada història del llibre hi ha una revelació que condueix a aquesta conclusió. No tenim ni la més remota idea de qui som, ni tan sols de com reaccionarem davant d’alguna cosa.

Es diria que l’amor entre Jack i Olive es basa en la conversa, és el que més gaudeixen.
Senten el desig d’aprofundir en l’altre, els meravella la possibilitat d’entendre algú de veritat. Jack creia saber qui era ell i està molt interessat en saber qui és ella, i es van preguntant coses. Això i admetre que no són perfectes els ajuda a anar-se coneixent.

Hi ha alguna cosa important de vostè mateixa en alguna escena o personatge?
Segurament, però no soc capaç de dir-ho. L’Olive no m’aguantava per a tots els capítols d’una novel·la, i vaig optar per fer una obra coral, per mostrar el conjunt de la comunitat. A mi m’interessa moltíssim la diversitat de la gent, la panoràmica global. Des que tinc memòria em recordo observant els altres molt atentament. Sempre m’he fet la mateixa pregunta: què passaria si jo fos una altra persona?

Els secrets són molt importants en les històries, tota aquesta part oculta dels personatges.
Tots tenim secrets. ¿No? Alguns simplement són a la nostra ment, uns altres són fets. Són el més interessant per un escriptor, revelen la part d’un que no gosem exposar als altres. Alguns secrets sortiran a la llum sense voler, a causa de la senilitat o l’Alzheimer.

Com utilitza aquests trastorns per avançar en la trama?
En les meves novel·les no parlaria de trama sinó de sentiments, atmosferes, escenes, pensaments, fets. Després, en veure-ho tot aquí ficat en un llibre, d’aquí es dedueix la trama i el sentit, però aquesta és una operació a posteriori, com quan expliquem alguna cosa.

Olive potser és una mala mare però resulta una molt bona influència per a d’altres mares, com la Cindy. 

Això és el que la fa interessant. Està acomplexada per ser mala mare, però no és una mala persona, té cura dels altres, és molt atenta.

Escriu poesia?
No.

I el poema que Andrea L’Rieux dedica a l’Olive?
Aquest sí que l’he escrit, és la meva única obra poètica. L’Olive sent, a més, que la poeta l’ha capturat perfectament.

L’Olive ja havia estat casada abans…
En Henry era tan amable que a aquesta relació hi faltava alguna cosa. En Jack és un professor de Harvard que la tracta com una igual, intenten entendre’s l’un a l’altre.

En Jack va ser expulsat de harvard pel #MeToo.
Va ser bastants anys abans de l’#metoo. Com a escriptora, no m’interessa si era innocent o culpable. Ell estimava aquesta dona i després ella en denuncia. No soc una escriptora política. Quan escric suspenc tot judici sobre els meus personatges i els deixo comportar tan malament com crec que els agradaria.

L’Olive acaba en una residència geriàtrica.
És la progressió normal de la vida, solem acabar de manera semblant. És el curs dels esdeveniments.

És l’últim llibre amb l’Olive?
Sí. S’ha acabat.

A Llum de febrer hi ha reflexions sobre els EUA i sobre el ‘melting pot’, per exemple.
Un personatge diu que som un gresol, però un gresol en què mai no es barreja res de veritat. Hi estic totalment d’acord. Trump se n’ha anat però això continua sent cert.

A Maine més que a la resta dels EUA?
Aquí tenen fama de cabuts, per descomptat, és molt diferent de Nova York. Aquí he conegut gent tan seca com l’Olive, i la població és cada vegada més vella.

Per què la policia de trànsit escorcolla i humilia en Jack per un simple excés de velocitat?
Són de Maine, i no els agraden els forasters.

No és optimista, pel que fa a la política del seu país?
No, temo la influència del trumpisme en els anys que vindran. És un moviment fort i va afectar molt al funcionament del govern.

Olive, again aquí es titula aquí Llum de febrer. Què li sembla?
M’encanta, m’ho van consultar i em va semblar un encert. A Maine, al febrer, tenim una llum espectacular: al capvespre el món s’obre i una escletxa de llum extra s’obre pas a través dels arbres nus, com una promesa.

Article original escrit en castellà per Xavi Ayén a La Vanguardia.