Diferència i repetició. Robinson treballa la distància entre els diferents personatges dedicant-los sengles novel·les amb uns estils molt diferenciats. A tall d’il·lustració, si Gilead és un conjunt de cartes sobre els avantpassats familiars plenes de reflexions teològiques, Lila és una obra molt més dinàmica, està escrita en tercera persona i recrea el llenguatge oral de la protagonista i, sobretot, el seu pensament. En aquesta mateixa línia, A la llar està focalitzada per la reflexiva veu de Glory, que als seus trenta-vuit anys necessita refer la seua vida, mentre que Jack, tot i que el seu protagonista també té molts dubtes existencials, protagonitza un drama que el situa al bell mig d’un conflicte de grans implicacions socials. Ara bé, al mateix temps Robinson fa servir un particular estil de repetició. Si seguim amb els exemples, Gilead i A la llar estan connectades per una escena protagonitzada per John Ames i Jack, repetida en una i l’altra, que gira al voltant de si és possible conciliar allò d’inevitable que té el caràcter amb la possibilitat de canviar. Altrament, a Gilead i a Lila es repeteixen les escenes del festeig entre Ames i Lila, que es converteixen així en un altre centre al voltant del qual gira tot. Quant a això, resulta inoblidable el moment en què es coneixen, també repetit en totes dues obres. Ella, després d’una vida miserable en la qual s’hauria pogut embrutir moralment, comenta que sempre ha intentat reflexionar sobre els motius pels quals la vida és així, a la qual cosa ell replica que no ha fet altra cosa en tota la seua existència.

Si seguim amb els exemples, Gilead i A la llar estan connectades per una escena protagonitzada per John Ames i Jack, repetida en una i l’altra, que gira al voltant de si és possible conciliar allò d’inevitable que té el caràcter amb la possibilitat de canviar. Altrament, a Gilead i a Lila es repeteixen les escenes del festeig entre Ames i Lila, que es converteixen així en un altre centre al voltant del qual gira tot.

Per tant, s’entrellacen dos conceptes: la diferència i la repetició; podem dir que aquesta n’és la marca d’estil. A partir d’aquí, el repte és tractar de veure quines implicacions té en el que ens conta i, sobretot, quins efectes arriben al lector. D’entrada, un cop llegit tot el cicle, cal dir que l’experiència és molt emocionant, bàsicament perquè és molt immersiva. És com viure dins d’una cançó gòspel de la qual es fan diferents versions i en cadascuna, a banda de la tornada, s’afegeixen estrofes que van aportant capes noves de significat i, sobretot, nous matisos i idees. Al mateix temps, aquest plantejament li permet a Robinson extraure una sèrie de conclusions. Bàsicament, té un especial interés a insistir en una idea que considera la més fecunda: la intersecció, la interacció i la interdependència de totes les coses. Per això, el repte que es proposa en la conformació del cicle és destacar aquests vincles, fins i tot entre aquelles postures que més allunyades es troben. I aquí és on entra de nou la correlació entre dos conceptes, diferència i repetició, que haurien de ser disjuntius, però que funcionen a la perfecció de manera conjunta.

De fet, Robinson sempre juga amb parelles d’idees que a simple vista haurien de ser contraposades, però que no ho són: la diferència i la complementarietat de John Ames i de Jack; la permanència i la novetat que experimenten Glory i Jack quan tornen a la llar familiar; l’especialització i l’intercanvi que asseguren el matrimoni entre una dona religiosa afroamericana i un home ateu blanc; la divergència i la convergència que experimenta Lila quan John Ames li ensenya a llegir i a escriure, cosa que li permet l’entrada en la comunitat a través de la cultura. En definitiva, Robinson presenta la vida en comunitat com un complex joc d’aspectes correlatius i inseparables de la història de qualsevol persona. I, sobretot, la mateixa Robinson pareix dir-nos que trencar aquests enllaços íntims és devastació i desolació; o el que és pitjor: deshumanització. Evidentment, en cap cas ens diu que la vida en família és idíl·lica; de fet, les respectives històries dels Ames i dels Boughton estan plenes de crisis, de malentesos o de pèrdues. També hi ha trencaments, que és una cosa diferent. De fet, una de les idees principals que es plantegen és que la discòrdia que segueix en cas de trencament familiar és el pitjor que pot passar.

Comunitat i cristianisme. La gràcia de Robinson és que justifica aquest treball a través d’una idea d’espiritualitat que, a sobre, li serveix per a desenvolupar un particular esperit crític. En entrevistes que ha concebut, l’autora es reconeix com a profundament cristiana. En els seus mots, diu que sent la presència de Déu a totes bandes: en els animals, en un llac, en la matèria. La clara dificultat rau a traslladar aquest sentiment a la teua obra de manera creïble, és a dir, sense caure en el ridícul ni en cap mena de fantasia. Podem distingir dues pertinències bàsiques a l’hora d’explicar com se’n surt Robinson. En primer lloc, cal referir-se a la pertinència ontològica, que fa referència justament a com es concep o es percep la realitat. De nou, trobem una pregunta capital: per què hi ha coses en lloc de no res? Una pregunta que l’obliga a ser una gran escriptora, perquè ha de descriure el món i intentar dotar-lo de qualitats sense que en perda la naturalitat. En una inoblidable escena de Gilead, John Ames ens descriu el moment únic en què la lluna plena apareix a l’horitzó al mateix temps que el sol es pon, i entre l’un i l’altra es produeix una llum meravellosa. Tant Ames com el seu pare, que són davant de la tomba de l’avi després de dies buscant-la, no poden deixar de sentir tota la bellesa del moment com si assistiren davant d’un miracle. Però resulta molt important remarcar aquest “com si fos”, perquè en el seu relat Ames no deixa de recordar-nos que tant ell com el seu pare, tots dos reverends, mai no han estimulat cap conversa sobre miracles. Més aviat, el que ens vol transmetre és la gran estupefacció pel fet que les coses existisquen.

John Ames s’aferra al paisatge, que procura descriure tot anotant els prodigis que conté, i un dels majors és el fill jugant i saltant sobre els tolls d’aigua una tarda de tempesta. De quina manera tan curiosa la sacralitat se situa enmig de les coses del món: aquest és el tema. És per això que el regal més gran que pot fer-li és la creença en aquest món, malgrat l’esclavatge, les guerres o les crisis econòmiques. La gran lliçó que aprenem, que és una lliçó profundament cristiana, tracta sobre les coses concretes. De fet, només així es pot estimar el món. Si Gilead fos una abstracció, a John Ames no li importaria tant. Si és una cosa concreta, com per exemple «casa meua», aleshores l’estima i la fa seua. Es tracta del sentiment que acabarà experimentant Lila, també Jack i Glory quan tornen a casa. Per descomptat, aquesta reflexió, com molt bé anota John Ames, ens invita a la limitació i a la fragilitat de totes les coses, també del cos humà, la qual també és una lliçó sobre de què tracta això de viure.

Per un altre costat, les novel·les de Robinson ens ensenyen que qualsevol recerca sobre el sentit de la vida és absolutament personal i històrica, cosa que significa que només es pot fer a través d’exemples concrets. En altres mots: no pots de cap manera entrar a la humanitat en abstracte. Aquesta és la segona pertinència, també clarament inspirada en l’experiència de vida cristiana. L’autora abandona les convencions del relat convencional per a escriure unes commovedores meditacions sobre les dificultats de conéixer l’altre. Cal no oblidar que el savi reverend John Ames, en un principi, és molt sever amb Jack Boughton i no li atorga gaires possibilitats de redempció, tot i ser conscient que hi ha alguna cosa en el seu passat que l’aclapara. El que ens permet d’accedir al sentit és saber-nos mortals, és a dir, únics, i és en virtut d’aquesta finitud que és possible un reconeixement amb els altres. D’aquí la necessitat de tenir en compte el context, d’aquí també la presentació dels diferents punts de vista. Altrament, una de les coses que aprenem amb les cartes de John Ames és que la separació causada per la mort ens porta, literalment a casa, una veritat: que la relació amb l’altre és una relació amb nosaltres. Al capdavall, el que està fent John Ames en aquestes cartes és preparar-se per a morir bé, cosa que significa assegurar-se l’existència d’un vincle amb els descendents. La mort ens invita a advertir que la vida humana es fonamenta en una interdependència més íntima que qualsevol interacció burocràtica o que qualsevol objectivitat que servisca per a reïficar l’existència. Ens revela l’existència d’una continuïtat, que s’ha d’entendre com l’existència d’un lligam entre antecessors i descendents, alhora com de l’existència d’una comunitat que ens conté. Per això, el principi bàsic de tota interdependència és que s’ha de produir en algun lloc determinat, que té la seua història, la qual també s’ha d’expressar en una llengua determinada.

Per tot plegat, respondre de manera positiva la pregunta «Per què viure aquí?» vol dir, literalment, afirmar la comunitat. Es tracta d’una pregunta que també es plantegen Glory, Jack i Lila en els diferents relats que protagonitzen. De fet, fins i tot es podria afirmar que Lila accedeix per primera vegada a la «humanitat» gràcies a què és acceptada a Gilead. A més, arribats en aquest punt, es pot afirmar que el futur de Gilead, malgrat tot, està garantit perquè hi viuran dos xiquets més: el fill de John Ames i de Lila i el fill de Jack i Della. I això ens porta a la gratitud, la gratia, que és una altra noció bàsica del cristianisme. Les quatre novel·les del cicle giren al voltant d’aquest concepte, d’aquí l’epígraf «variacions sobre la gràcia». La redempció de Jack, la solidaritat de Lila o el vitalisme de John Ames es presenten com una mostra de la possibilitat de la Gràcia, aquell do que ens ajuda a afrontar l’existència, que ens és regalat sense haver-lo demanat i pel qual hem d’estar agraïts. El treball literari de Robinson en la sèrie Gilead tracta precisament d’aquesta sorpresa i d’aquest agraïment. Els diferents personatges, en el moment en què es troben de la vida, aconsegueixen ser conscients dels lligams que els permeten formar part d’una comunitat. I això ho viuen com una revelació que els fa connectar amb uns principis bàsics. Això no vol dir en cap cas que mantenen una posició carrinclona o passiva davant la vida i la societat. Cal no oblidar les nombroses denúncies que, al llarg de les quatre novel·les de Gilead, hi ha del racisme i d’altres injustícies. O quan, finalment, Lila pot canviar de vida, no s’hi conforma i formula la pregunta clau: per què Déu permet que les persones, criatures seues, patisquen tant? La noció de gràcia, per tant, és d’agraïment per tot el que ens ve donat per endavant, però no es pot entendre de cap de les maneres sense la consciència per tota l’aflicció que també hi ha. És la manera com el cristià concep la seua relació amb el món i amb Déu: tu has entrat en una relació amb un món que és com és, i en una relació que realment ha iniciat Déu, i allí et trobes. La voluntat de Déu és sostenir-nos en aquesta carn, en aquesta vida. Per cansat o amargat o desorientat que puga estar Jack, Déu li és fidel. Per això el deixa vagarejar, perquè conega què significa tornar a la llar.

Per tot plegat, respondre de manera positiva la pregunta «Per què viure aquí?» vol dir, literalment, afirmar la comunitat. Es tracta d’una pregunta que també es plantegen Glory, Jack i Lila en els diferents relats que protagonitzen.

Tradició i Modernitat. L’estructura del cicle de Gilead permet a Robinson treballar sobre el més concret, és a dir, sobre homes i dones que tenen noms i cognoms concrets i que viuen una vida de tribulacions concretes amb les quals ens podem identificar. A més a més, la seua vida se situa en una geografia concreta, també en un temps concret. Però el que converteix Robinson en una autora molt interessant és com converteix aquestes novel·les en un mètode d’ascens del sensible a l’intel·ligible. No debades, podem extreure, sempre des de la quotidianitat i el particularisme més elementals, idees sobre la societat estatunidenca, sobre la història d’aquest país i sobre l’ideal d’Amèrica, cosa que vol dir que se’ns invita a reflexionar sobre la democràcia, la Modernitat i la pervivència de la tradició en la vida moderna. I al capdamunt d’aquest viatge, d’aquesta espècie d’argumentació dialèctica que utilitza la divisió i la composició d’una sèrie d’arguments entrellaçats amb experiències vitals, es troba la reflexió sobre la fe cristiana i el paper que ha de tenir en aquesta societat. Justament és així com s’hi desprén un pensament crític que qüestiona alguns dels marcs mentals del món contemporani.

Però, com planteja aquesta crítica? La resposta no és senzilla, i potser, al principi, calga anar a buscar-la en una altra banda. De fet, Robinson va plantejar-la de manera més oberta en la seua primera novel·la: Vida de casa (Edicions de 1984, 2015, traduïda per Esther Tallada), publicada més de vint anys abans que Gilead, en concret el 1980. Malgrat un títol que pot induir a pensar que l’autora ja volia ocupar-se de la vida d’una comunitat en concret, aquesta novel·la no pot ser pas més oposada. En Vida de casa, la Ruth i la Lucille creixen òrfenes en un poblet d’Idaho situat a la riba d’un llac immens. Abandonades per la mare i després per l’àvia, les nenes queden a càrrec de la tieta Sylvie, una dona excèntrica que sempre ha rodat món i que no està preparada per a portar una vida convencional. A mesura que llegim la novel·la, la llar va avançant en un procés d’abandó, fins a arribar al punt que es parla de les habitacions com si foren caus. Ruth i Lucille deixen d’anar a escola i vaguen pel bosc dies sencers. La relació que mantenen amb la realitat es dissol, experimenten la vida a l’escola i al poble com una confusa mescla de sons i de formes. En d’altres mots, descobreixen la completa mancança de sentit dels vincles socials. Fins que arriba un moment que han de madurar i elegir: adaptar-se als convencionalismes o seguir als marges. Una decisió que condicionarà la seva relació com a germanes i el seu futur.

En Vida de casa Robinson fa servir una prosa plena de recursos poètics per a mostrar la natura com un conjunt de forces que es van renovant de manera contínua, en un flux que si s’aturara l’equilibri col·lapsaria. Aquest deix insondable és manifesta amb un llac que és com un organisme viu que creix a la primavera i penetra dins les cases, i amb unes muntanyes i un bosc que emeten sons i imatges que preserven secrets atàvics. Però, per què ens resulta tan fascinant i alhora tan estranya aquesta presència de la natura? La resposta, ara sí, és fàcil, només cal pensar en com la idea de «progrés» que ve de la Modernitat il·lustrada ha convertit la natura en una «cosa» que només es valora pel rendiment econòmic que se li pot traure. En canvi, per a Robinson el món té un caràcter sagrat al qual les persones hem oblidat com obrir-nos-hi. És per això que Vida de casa és una novel·la que aspira a mostrar la natura com es devia percebre abans de l’electricitat. A partir d’aquí, resulta més senzill interpretar les claus polítiques del cicle de Gilead; perquè n’hi ha unes quantes.

Com es pot intuir, no és contra cap altre marc mental que el del «materialisme» i el de la «raó instrumental» que es pot adequar la pertinència ontològica que podem llegir al cicle de Gilead. No debades, com ja s’ha vist, són unes novel·les en les quals s’està atent a la vida entesa com un misteri i en les quals és vol proporcionar una visió de les coses més lliure per a copsar el món sencer. És en la vida concreta i quotidiana que les meravelles no tenen fi. En aquest ordre de coses, Robinson rebutja la concepció d’una idea lineal de «progrés», segons la qual ser modern vol dir creure que s’ha de millorar i mai no s’ha de tornar a un mateix lloc. La conseqüència directa d’aquesta concepció del temps és que hi ha un tall amb el passat, siga l’existència dels antecedents o siguen els errors, les devastacions produïdes o els danys infligits. Només hi ha un perpetu present, que ens incapacita per a realitzar cap tractament de l’experiència. Doncs bé, justament és contra aquesta linealitat que és revolta John Ames quan es nega a abandonar Gilead, una revolta que s’acaba reconeixent en Jack i Glory quan hi tornen i, malgrat els dubtes inicials, decideixen quedar-s’hi. A més, per la manera com Robinson planteja la mort com una manera de destacar els vincles entre els generacions, es pot interpretar que no només es queixa del tall que es produeix amb el passat, és a dir, amb els morts, sinó també de l’individualisme instaurat en les societats modernes, que és el causant de l’atomització social i d’una clara alienació.

Com es pot intuir, no és contra cap altre marc mental que el del «materialisme» i el de la «raó instrumental» que es pot adequar la pertinència ontològica que podem llegir al cicle de Gilead […] En aquest ordre de coses, Robinson rebutja la concepció d’una idea lineal de «progrés», segons la qual ser modern vol dir creure que s’ha de millorar i mai no s’ha de tornar a un mateix lloc. 

Aquesta lectura sociològica de les novel·les de Robinson permet seguir qüestionant alguns dels plantejaments de la Il·lustració, bàsicament perquè, a banda de la «raó instrumental» i de l’obsessió pel «progrés», és un moviment que considera la humanitat en abstracte. No debades, cal anotar que a la Revolució Francesa es va arribar a proposar la construcció d’una nova societat, construïda des de dalt, que havia d’englobar tots els pobles, formats per Germains. A més, podem pensar en el Despotisme Il·lustrat, que n’és l’antecedent directe, en el qual es va posar de manifest que hi ha unes elits que posseeixen el monopoli de la racionalitat i que tenen el dret i el deure de domesticar el poble, format, evidentment, per tots els irracionals. A partir d’aquí, tal com ja va investigar el genial sociòleg Lluís Vicent Aracil en un dels assajos que formen part de Dir la realitat (Empúries, 1981), el pensament il·lustrat es fonamenta en un principi que es podria denominar «racionalisme oligàrquic», perquè la llum de la raó està en mans d’una elit jeràrquica encarregada de redimir la resta. Quant a això, el que sol passar desapercebut d’aquest plantejament és que comporta de manera automàtica un joc d’oposicions correlatives i de relacions desiguals, com ara civilitzat/salvatge, modern/primitiu o raó/desraó que serà clau per a les societats modernes. De fet, es tracta d’un esquema de pensament d’un abast amplíssim que s’aplica en diverses escales i direccions, com per exemple en les relacions disjuntives que hi ha entre la urbanitat i la ruralitat, que suposa un abandonament del camp per poc eficient, cosa que preocupa molt a John Ames. O entre la civilització europea i l’exotisme estranger, lligada a l’imperialisme colonial i a l’expansió ultramarina d’Europa, que és, cal no oblidar-ho, la justificació del racisme modern, un tema que, com ens recorda Robinson, és cabdal en la història dels Estats Units.

Aracil, com també va explicar a La mort humana (Empúries, 1994), considera una catàstrofe de la Modernitat aquest canvi de mentalitat, a través del qual es va desenvolupar un procés de mutació d’una sèrie de categories conjuntives en relacions desiguals, que a més va trencar els esquemes que articulaven la visió tradicional del món. Doncs bé, les novel·les de Robinson són molt pertinents com a documents que reflecteixen aquesta situació sociològica. També són molt interessants per com la intenten corregir. Robinson ha escrit les novel·les sobre Gilead per a demostrar com la reciprocitat i l’alteritat són les bases que regeixen les comunitats i les persones. La humanitat és entesa com una comunitat històrica que, a despit de la mort, es renovella a través de generacions successives que són alternantment antecessores i successores. La clau es troba en la pervivència de la tradició cultural, que és l’herència més pròpiament dita perquè es puga produir aquesta mena de renovellament. Es tracta del patrimoni mantingut i refet a cada pas, en el qual la imitació i la renovació van agafes de la mà. A més, una lectura atenta de Gilead o de A la llar permet entreveure com es podrien refer les malmeses conjuncions entre les maneres i el misteri, entre la comunitat i la persona o, fins i tot, entre la ciència i la religió.

Altrament, en la reflexiva i poètica prosa de Robinson encara hi trobem una revolta més, en aquest cas contra la tradició de la novel·la com aquell gènere que contribueix a la consolidació de les comunitats imaginades, d’aquells constructes metafòrics que es tradueixen en «nacionalismes». Si tornem a l’exemple primigeni de Vida de casa, la llar on creixen Ruth i Sylvie esdevé un espai simbòlic de la impossibilitat d’aquest assoliment. Tanmateix, cal recordar que en el cicle de Gilead s’aposta d’una manera directa per la comunitat amb una història, una religió i una llengua concretes. Ja s’ha vist que per a Robinson, la idea de comunitat té a veure amb la continuïtat que ha d’haver entre antecedents i descendents i amb la idea que siga un contenidor de tots els membres que la formen. Però, alerta, en cap cas es refereix a cap separatisme ètnic o a cap comunitat pura. De fet, una de les conclusions més clares d’aquest plantejament, que es pot extraure tant de les novel·les de Robinson com dels estudis d’Aracil, és que un nacionalisme excloent ens porta als mateixos resultats desintegradors i degradants. De fet, Robinson fa una decidida aposta per una idea de comunitat que té a veure amb la integració dels que són diferents. És la manera com ara s’entreveuen que el particularisme i l’universalisme també han de ser dues categories solidàries. Això ens porta, de cap, a l’ideal d’Amèrica.

Coda americana. En els llibres de Robinson tota referència espiritual parteix del que hi ha, del que es veu: homes i dones normals amb la història i el paisatge dels Estats Units com a rerefons. La seua literatura entronca, a més, amb la tradició literària estatunidenca. Vida de casa no es pot entendre sense Walden de Henry David Thoureau ni sense la fonda introspecció d’Emily Dickinson. I el seu pensament transcendental beu de Ralph Waldo Emerson i de Nathaniel Hawthorne. Altrament, li deu molt a Melville i a Moby Dick, no debades hi tenim la importància de l’aigua i un començament que n’és un homenatge directe: «El meu nom és Ruth». Per la seua banda, en la postura dels vells John Ames i Robert Boughton, del cicle de Gilead, hi ha una protesta contra aspectes percebuts com a insuportables o degradants, com per exemple la quantificació i la mecanització de la vida, la reificació de les relacions socials, la dissolució de la comunitat o el desencís del món, que ja aquells escriptors clàssics estatunidencs van intuir i denunciar en el seu temps. Ara bé, aquesta mirada cap al passat i la tradició per part de Robinson no significa que siga necessàriament retrògrada: la clau es troba en la confiança en la llibertat i en la consciència individuals, sempre suportades per l’existència d’una comunitat que siga capaç de cohesionar la diversitat. Dit en poques paraules: es tracta d’una crítica a la Modernitat que no és possible sense la mateixa Modernitat, no debades els Estats Units no deixen de ser un producte d’aquesta.

És per això que en l’obra de Robinson es detecta un pensament que podríem dir que és dialèctic amb la Il·lustració, un moviment que va posar en rellevància ideals bàsics que han de ser sempre els horitzons cap als quals tendir (la llibertat, la consciència individual, la divisió de poders, la separació entre l’Estat i la religió), però que també va aportar motius que han convertit el món en la societat capitalista i deshumanitzada actual (el racionalisme instrumental i oligàrquic, el dogma del progrés i del creixement econòmic). Gilead o A la llar són novel·les modernes perquè s’enfronten a una concepció de l’individu com un ens complex i contradictori, alhora que recuperen una concepció flexible del que hauria de ser el subjecte social. Quant a això, la problemàtica figura de Jack Boughton, que des de xiquet va manifestar un caràcter difícil i una tendència a la inadaptació, n’és una prova claríssima. Ara bé, això no vol dir, en cap cas, que estiguem davant d’una concepció que mostra un individualisme metodològic radical. De fet, ja s’ha destacat la importància que té Gilead, la comunitat tradicional, de la qual tampoc no s’amaguen les imperfeccions o decadències. Per tot plegat, llegir Marylinne Robinson, igual com altres escriptors conservadors i amb preocupacions religioses del segle XX com Flannery O’Connor, Yasunari Kawabata, Isaac Bashevis Singer, Czeslaw Milosz o François Mauriac, és descobrir una literatura que posseeix uns innegables valors estètics però, alhora, uns forts significats espirituals, no debades reivindiquen les respectives tradicions culturals i religioses en un món cada vegada més homogeni i global, alhora que la llibertat del subjecte davant la intromissió de les ideologies mortíferes i anivelladores. I sempre afirmen, i això és una qüestió tant estètica com social, la dignitat del dubte davant la complexitat de les coses humanes.

Robinson és una convençuda puritana calvinista, una tradició ètica i religiosa que, més enllà dels tòpics i dels clixés sobre fanatisme que se li atribueixen sense gaire fonament, als Estats Units sempre ha destacat per una particular devoció cívica manifestada per la llibertat de consciència, per l’impuls d’una curosa divisió de poders, per l’establiment d’una justícia social o per l’educació universal. De fet, el puritanisme no deixa de ser un producte de la Modernitat en la mesura que va ser una protesta contra l’ortodòxia de l’església catòlica. De fet, la Reforma suposa un aïllament radical de l’individu que afirma una relació immediata amb Déu, cosa que permet una exploració sense precedents de la consciència. A partir d’aquí, el puritanisme també va ser un corrent reformista de l’Anglaterra moderna de James Cromwell, des d’on es va instaurar en les colònies britàniques d’Amèrica i va ser molt important en la posterior independència dels Estats Units. Aquests temes sobre la història del puritanisme i sobre els Estats Units també han estat motiu de reflexió i d’estudi per a Robinson. De fet, un altre interès afegit als molts valors que presenta és que és una escriptora que també té un important corpus teòric. Una bona mostra d’aquest pensament el descobrim en la recopilació d’assajos Què hi fem, aquí? (Edicions de 1984, 2019, traduïda per Dolors Udina). En alguns d’aquests articles reivindica aquesta herència civil del puritanisme, alhora que teoritza sobre les alienants conseqüències de la dessacralització del món que va venir amb la ciència, sobre la pèrdua dels valors religiosos com a garants de la pervivència de la comunitat o sobre una visió teista capaç de veure l’Ésser del món de manera conjunta. Així mateix, desenvolupa un pensament social que busca l’existència d’una alternativa decent però sempre allunyada tant de qualsevol pretensió utòpica com de qualsevol ideologia, uns filtres que considera plens de prejudicis. Ens trobem al davant d’una posició contrària al racionalisme oligàrquic il·lustrat, que pensa a través d’unes elits ordenadores, però també contrària a un afany revolucionari com el que va propulsar Karl Marx. De fet, igual com el mateix Aracil, Robinson no està disposada a deixar-se atrapar per cap joc excloent entre la interpretació del món i la seua transformació. Al contrari, creuen que afanyar-se a entendre la societat constitueix la millor forma de començar a transformar-la. Ras i curt: prefereixen la reforma a la revolució.

En aquest ordre de coses, davant de les crisis actuals del capitalisme, Robinson reformula el concepte de liberalisme per dotar-lo de valor i derivar-hi la responsabilitat de respectar el proïsme. També hi ha el paper de la tradició als Estats Units, en una sèrie d’assajos que investiguen els orígens d’aquest país per a conéixer millor la seua complexitat i també els valuosos ideals que el van promoure. I aquesta referència ens permet copsar l’actualitat d’aquesta obra en un món on cada vegada es qüestiona d’una manera més clara la globalització. Ara bé, pel que fa al pla nacional, està molt clar que advoca per la vertebració d’una comunitat moderna i viable i no cau en cap nacionalisme identitari. Bàsicament perquè sap molt bé que al seu país hi ha intents ferotges per tornar a les pantalles més opaques, per a reivindicar un Gran Relat que només aposte per una imatge idealitzada de puresa nacional. De fet, ja fa temps que hi ha aquesta deriva. Per això, si en Vida de casa trobem una aposta llibertària pel territori, en la tetralogia de Gilead es proposa pensar la societat com un espai dins del qual els individus puguen teixir un lligam que ens incite a construir-nos col·lectivament des de la proximitat. Precisament d’això va tractar una vegada l’ideal d’Amèrica.