LECTURA BREU

Quan a dos quarts de dotze va sonar la sirena de l’hora de dinar, ella frisava per anar-se’n a fora. Per tenir una excusa per sortir de l’edifici, no s’havia endut el dinar —encara que sabia que amb aquell estratagema no enganyava el senyor Voss. Però com que l’home era incapaç de no deixar dinar a una noia, va mirar-la amb cara de pomes agres quan ella es va dirigir cap a la porta mentre les casades desembolicaven el paper encerat dels seus entrepans i parlaven dels marits, que eren en camps d’instrucció de reclutes de la marina o a l’estranger: l’una havia rebut carta, l’altra tenia alguna pista o intuïció o havia somiat on podien ser els seus estimats; si n’estaven, d’espantades i desesperades. Més d’una noia havia plorat mentre descrivia la por que tenia que el seu marit o promès no tornés. L’Anna no podia sentir-ho, tot allò. Aquelles converses li desvetllaven una ràbia incòmoda cap a aquelles noies, que li semblaven massa dèbils. Gràcies a Déu, el senyor Voss havia prohibit que es parlés d’aquell tema durant les hores de feina, cosa que havia despertat en l’Anna un insòlit sentiment de gratitud. Ara, mentre treballaven, cantaven cançons dels col·legis universitaris on havien estudiat: Hunter, St Joseph’s, Brooklyn College, l’himne del qual l’Anna va aprendre  inalment —tot i que no s’havia preocupat de saber-lo l’any que hi va estudiar.