Joseph Brodsky és un poeta per canviar les nostres vides. És la desembocadura d’un riu que ve dels grecs i dels romans, que s’amara de la tradició jueva, que devora l’alta literatura russa i polonesa dels segles XIX i XX i que arriba esplendorós a la literatura que l’acull, l’anglosaxona.

Considerava la poesia com la forma suprema de l’al·locució humana, amb la màxima capacitat crítica envers la realitat que l’envolta, i afirmava que quan s’escriu poesia un es queda enganxat perquè la rima descobreix la dependència entre les paraules, els sons i els conceptes que condueixen cap a la saviesa, «com un narcòtic».

Arquitecte de les imatges poètiques i geògraf de la dimensió entre l’espai i el temps, Brodsky deia que un poema sempre li arribava per una via musical, que s’anunciava per un so determinat, amb un so suau: «Només em queda omplir de paraules noves les formes velles. Els meus poemes sempre parteixen d’un to, obro les orelles i la resta és com tocar el piano amb el suport del pedal; si un té sort, els primers tons ja sonen bé. La poesia és un art de formes cultes que ja han estat descobertes i utilitzades per altres abans».

Els qui el llegiu us adonareu que no és banal assegurar que tots aquests poemes són a vida o mort.